EL POAL

heli

2011-10-09T22:36:00.003+02:00

Allò tan insignificant que m’és, sovint, invisible. Allò minúscul. Vapor, suor. Com una música persistent. La fragància de totes les coses. Una paraula tan petita que no puc escriure i, a la vegada, amb un significat tan immens que no sóc capaç de pensar. Un microsegon. Un microsegon que ho capgira tot i fa que la vida modifiqui la seva trajectòria. Totes aquelles petitíssimes porcions de vida que m’agradaria congelar per sempre i poder reutilitzar-les quan sí que ens hagin passat masses anys.

Closer

2011-09-23T17:14:00.000+02:00

I just want to be there

when the morning light explotes
on your face (...)

He sabut que l’hivern seria guèiser quan ens ha agafat la tempesta just al mig del Millennium. Quan el cel s’ha acabat de sobte i hem hagut d’afanyar-nos a regalimar cap a la Central Line. M’he adonat que aquests mesos seran duríssims en el moment d’arribar a l’andana. Just un segon abans de la riuada de paraigües, mitjons molls, cames humides i de tots els vidres del metro que no paraven de suar.

smile and great

2011-09-05T20:57:00.000+02:00

Tornar a Angel com vaig prometre aquell agost que algun dia tornaria a banyar-me al llac de Bollnäs. Com si fos la primera vegada que veig els àtics de totxos o sabent que això dels trens a mitja nit al final passarà com amb lo de la pluja: ens hi acabarem acostumant. Com ens acostumarem, també, a aquesta llum dispersa de l’entre setmana o a les extravagàncies eufemístiques d’aquesta enorme ciutat. Com s’acaba acostumant –tothom- a la suor humida de la gespa de primera hora, a l’hipnòtic soroll dels autobusos i a les llums obertes de les cuines mentre tots els altres sopen i nosaltres tornem de treballar.

marxar (urgentment)

2011-08-18T20:32:00.000+02:00

Una cuina. Dues cerveses i la minutera esquerdant-nos el cervell. Les mans abandonades, els teus llavis premuts. La meva gola trencada. És l’últim vespre i ens retorna, indiscutible, l’acidesa del ficar-se de nou la vida en caixes. Abans de l’abisme que separa una porta tancada recordem aquest nostre estiu de fred als matins i de boles de palla. Totes les tardes d’aixoplugar-nos i les gotes de suor regalimant-nos escales.

mineral

2011-08-18T12:25:00.002+02:00

Com saber que si em deixo rodolar arribaré a l’aigua, com l’aire porós i volàtil que ens omple el cotxe o com un passadís de torxes que ens porti arran de mar. Com un calfred que em recorri l’esquena, com la cera desfeta damunt l’estora o com les ombres canviants d’un capvespre gelat. Com aquests nostres moments d’empassar-nos bassals. Lent. Com la vida sense minutera. Intens. Perenne: mineral.

no sé què és

2011-07-25T22:37:00.001+02:00

Immens, segueixes regant la gespa. Amb aquest encant parsimònic i el mig somriure solemne de quan tot sembla al seu lloc. Jo llegeixo Joyce i, més enllà del jersei, se’m escola la pell de l’esquena entre els cordills de l’hamaca. Avui fa un vespre de cel humit i polsós, de llençols arrugats, de núvols que rodolen. No crec que en siguem gaire conscients, però estem vivint un moment curtíssim de saó, pins i balanceig que recordarem sempre. Ens sobrevindrà, a vegades, mentre estiguem sopant a la terrassa. Sempre després de sentir de nou aquesta olor de terra que ens entortolliga el juliol i que t’encén les galtes.

D'herois i desastres

2011-06-30T00:11:00.002+02:00

Encara no he tingut valor per superar la transhumància perpetuada ni tot el seguit de despropòsits on em condueix aquest etern sobreviure itinerant. No he pogut sobreposar-me a la naturalitat àcida d’un suc de poma, ni he sigut capaç de notar l’aigua calenta o el calfred de la meva pell amb les teves mans. Encara no he tingut temps per les carreteres molles, per les espelmes al terra, pels balcons en bidireccional. Encara em faltaria assaborir aquells viatges lents amb la finestra oberta, el punt àlgid d’una muntanya o el trepitjar amb descansos els carrers gebrats d’alguna ciutat. Encara no he tingut temps de digerir el vermell de les teves galtes, ni de somriure a les tardes, ni de passejar en bicicleta, ni d’assumir aquesta novíssima temperatura constant. Necessito –només- una tardor per asserenar-me, per parar definitivament de ploure i assumir en passat les nits absurdes de mirar-nos i no acabar-nos d’entendre mai.

The perfect way to start

2011-06-21T20:28:00.001+02:00

Després de milers de cactus i més enllà de totes les sargantanes que s’havien anat deixant la pell morta pels vorals del camí. Allà, una vegada travessats els impossibles passadissos de roques. Després dels bancs de peixos, dels crancs immensos. Després l’oasi d’aigua traslluïda que ens deixava entendre la complexitat vital de tot allò que, tard o d’hora, s’havia d’acabar. Just allà, entre estius inherents d’ungles vermelles, entre hiverns somorts d’arbres congelats. Havent superat el desert tempestuós de sorra negra, havent sobreviscut a les riuades d’aigua gelada i al vertigen del penya-segat. Allà palplantat, com esperant-nos, notàvem la presència del far. El nosaltres com l’objectiu implícit i indispensable del créixer. El far com l’al·legoria perfecta del nostres futurs en condicional. Tal volta intermitents, tal volta impossibles. Però sempre inevitablement necessaris i satisfactòriament reconfortants.

suau

2011-06-05T15:06:00.005+02:00

Les ombres s’entortolliguen al terra, cedeixen suaument a l’aireig vaporós que dibuixen les cortines. Desenfadades. A la ciutat les teulades i els balcons dels edificis restaran immòbils per sempre i, uns metres per sota, els semàfors continuaran marcant el ritme mandrós i angoixant d’aquest diumenge avorrit i tètric. Serè i perspicaç.

nou

2011-06-03T20:53:00.000+02:00

Em miro les cames esteses entre pintures vermelles i penso que pot ser que algun dia tingui el valor de demanar-te si vaig ser jo que vaig intuir, mig desdibuixada, algun tipus de tensió no resolta o si és que em penses condemnar a aquest etcètera infinit durant tota la vida.

icebergs i guèisers

2011-05-09T22:14:00.006+02:00

Fugir. Exiliar-me. Rapar-me al zero. O algo. Tornar-me a recollir la vida en caixes, cosir bassals estripats o jugar una altra vegada a l’empassar-me algues. Ensopegar amb la fiblada impossible d’un bitllet a Sardenya, retrobar-me amb la difícil olor dels matalassos freds o de la gespa eterna del caminet de l’entrada. Enfonsar-me sempre a l’últim graó, intentar oblidar l’eco de les siluetes fosques d’allà on hi havia hagut penjats els quadres. Evitar –sempre- el gust del sol en horitzontal, trepitjar-nos voreres com quan baixàvem ~~corrent~~ plovent per l’Avinguda Tibidabo. Marxar. Morir. Un canvi. O algo. I, al final del forat negre, un estiu dificilíssim. Un Londres ple de faroles, un hivern colgat de murs il·lustres o una tardor a vessar de pisos i de botes d’aigua.

jo l'enyor

2011-05-02T21:17:00.008+02:00

com segles de glaceres solitàries

davallant mil·límetres cap as oceans

Hi ha vespres de teulades i de llum horitzontal que aprenc, incorregible, a fer-me transparent mentre la teva olor es va fonent amb les espelmes. Hi ha nits de núvols feixucs i plens d’espines que abjuro el silenci de nevar o la por d’aquell viatge que tu també et mereixies. I, a vegades, també hi ha llençols que només la teva absència i dies que només voldria Londres o, per exemple, tot el soroll de la vida.

etcètera

2011-04-27T22:59:00.002+02:00

"Quan s’enlaira un avió, hi ha un instant que sembla impossible. Passa tot just quan el tren d’aterratge i la pista, simultanis, s’alliberen de l’últim pes de la nau. La màquina encara toca terra, però ja és de l’aire: si fóssim prou veloços, la podríem aixecar amb una mà. En aquest instant fugaç, els voladors de vegades tanquem els ulls, i de vegades els mantenim oberts per demostrar-nos que no tenim por. Però tampoc no parpellegem. I a partir d’aquí, elevació. Hem de tornar a ser horitzontals per sobreviure."

M. Rojals

I jo allà, tot el matí penjant d'un núvol.

tot allò

2011-04-20T20:44:00.005+02:00

Hi ha mirades que s’enyoren de la mar

ancorades a les dunes d’on les van abandonar

Crec que és just ara quan m’arriba als turmells l’inici abrupte i descontrolat de totes les promeses d’estiu. És curiós -penso- el trobar-se a faltar. I enyoro, perduda, l’olor de tarongina incrustada a la teva sal. No sabria massa bé com explicar-t’ho, però avui he entès, finalment, la importància infinita de tots els ports minúsculs, la perplexitat inequívoca dels dàtils, la tendresa humida de les figueres i la serenor somorta dels camins de terra. No sabria com dir-t’ho, però avui m’han semblat vitals l’escuma oliosa de les basses, les buguenvíl·lies roses, els molinets de vent o els banyadors regalimant-me les primeres gotes.

la vida sense tu

2011-04-13T20:49:00.006+02:00

espelmes grogues a la cuina

ombres nues, plats trencats

Tanco els ulls i em noto la sorra freda als peus xopats de nit i cervesa. La pell de les cuixes torrada, el fang a la boca, la sal als cabells. Tanco els ulls i m’arriba aquell record difícil dels teus. Brillants. Observant-me de tin gu da ment. M’arriba, també, l’olor de qualsevol espiga daurada i la necessitat d’un cotxe amb les finestres baixades o les xancletes trencades d’aquell juliol etern. Espelmes en tasses de fang abandonades a la terrassa i nosaltres –estirats- allargassant-nos amb el món sencer. Només esperàvem –tranquils i incomprensibles- que ens arribessin totes les tempestes feixugues. L’alegria senzilla del notar a la cara la pluja i la tendresa serena de respirar l’aire calent.

whatever

2011-04-03T22:01:00.002+02:00

Gastar el matí observant les gotes d’aigua que rellisquen decidides pel braç de la cadira del jardí. Estimbant-se. Guanyar el dissabte en cels i tovalloles calentes, concentrar-me en no cometre mai més cap hivern. Ni mai més cap desembre. Ser l’enèsima partícula microscòpica que sura en el fil de llum. No tornar mai a la vida abisme. Ni a l’esglai absurd i inequívoc de quan –de cop- algú es queda vertiginosament sol a l’andana. Llunes plenes, futur incert, somriure cap de setmana. Camps verdíssims o l’olor de pi de qualsevol carretera oblidada. Tot això i, a l’aire, la possibilitat tàcita de la vida hivernacle.

you can shoot the breeze if you want

2011-03-19T16:19:00.003+01:00

De cop, viure és haver d’aprendre a buscar l’abraçada tendra en allò més pervers i ridícul. La temptació fràgil de recaure en alguna de les subtils contradiccions d’un dissabte al migdia o inventar-me un altre viatge a Porto. Fixar la mirada a Londres, gastar els minuts calculant el diàmetre variable de qualsevol lluna plena. Recollir la immensitat del cel en milers de centímetres cúbics. Viure, de cop, és imaginar-nos corrent distrets per qualsevol illa del Pacífic, l’olor calenta i reconfortant del sol quan m’estenc la pell. Viure, aquesta vegada, serà tanorèxia. Viure serà quan aprengui a respirar amb coherència i sigui capaç d’assumir estoicament que els teus llavis siguin hivern.

millor

2011-03-12T00:51:00.003+01:00

Últimament em desperto moltes vegades a la nit. No sé, somio que enfonso el cap sota l’aigua de la banyera i em sento els batecs del cor. Tinc els cabells -com coralls- en suspensió, els ulls clucs i les galtes plenes de microbombolles. Hi llangueixo així tota la vida fins que, de cop, m’espanta el so sec i estrident d’un cop de porta. I llavors obro els ulls. L’aigua tremola. I llavors, una altra vegada i com sempre, tu ningú.

això és un diluvi

2011-03-08T20:46:00.003+01:00

Sec. M’arronso. Em penso a mi mateixa, ara fa unes hores, desitjant que no ens arribés mai la llum del dia. Ens recordo caminant, admirablement serens però amb el cor fent tentines. Perseguint el vespre, inundant-nos per dintre, descosint menjadors i esmorzant a glops la incongruència fatídica de tota l’aigua de la banyera. Tremolo. Encara tinc els dits estripats i a la pell, com al coixí, encara hi bullen tota la sal del mar i tots els petons temps de descompte. Ahir, mentre caminàvem, vaig pensar que era com irreal –i injust- que nosaltres tan destrossats i el món sencer tan plàcid i translúcid. Que, el més difícil, et prometo que no va ser el cop de porta, el més difícil va ser el després diluvi. Va ser la importància infinita del camí que seguien les llàgrimes entre les teves pigues.

només sentia vent

2011-02-28T19:59:00.005+01:00

Només veig la llumeta d’una casa
que ja no hi és,

però que em fa sentir menys malaurat.

Fins que el perill es perdi a l’horitzó.

J.M.

Primer, el vent. Que es passa tot el dia despentinant núvols, palmeres, persianes de vímet i bosses de plàstic. Que amara el terra de cases, que enverina els últims anhels del sol, que intensifica el verd abrupte dels matolls a les muntanyes. Primer el vent -altiu- convertint-ho tot en cotó de sucre, i després tot el silenci que preteníem. Després tu. Tu i les truites de formatge, tu i els últims petons perfectes, tu i els cinc minuts abans de dormir. Tu i l’olor amarga del detergent. Tu, el vent, el silenci i tota la boira dels ~~meus~~ teus ulls.

bolero

2011-02-20T14:35:00.006+01:00

i no som mai un plor

sinó un somriure fi

que es dispersa com grills de taronja

Gotes de pluja regalimant pel vidre, cabdells de llana esbudellats. I posem per cas que tots els murs i totes les places i tots els carrers i tots els núvols d’una enorme ciutat. A sota, a les roques, el mar esquitxant –insistent- el rovell incrustat en segons quins trossos de vi(d)a. El cel serà gris com si s’anés a fondre i les palmeres, perplexes, hiperventilant sal i humitat. La clau serà convertir en sutja tota la sorra fina de les nostres platges. La clau, aquesta vegada, serà fugir a cops de partitura. Ametllers florits, boleros i paraigües. Cedir als sanglots riuada i oblidar-me –per fi- d’aquesta por sintètica a la ridícula elegància de la teva veu.

pacient

2011-02-11T13:45:00.005+01:00

Ja fa estona que només se sent el rellotge. I els singlots, els llençols, les orquídies. Sec. Miro l’enrajolat una estona. Les teves sabates, les revistes, l’estufa, el Klimt. Ha passat mitja vida i encara només el rellotge. Et noto al cap de tres butaques però m’abstinc. Evito el forat negre dels teus ulls regalim. Aquesta vegada el final del món fa olor de cafè, tinta i espelmes. La llum, a poc a poc, s’escurça. Quan faltin escassos minuts per la foscor definitiva tu mouràs el peu com portant el compàs, com cada divendres. A fora se sentiran ambulàncies i jo, amb els dits, teclejaré abandonadament el Brahms que mai vaig aconseguir memoritzar. Ens acabarem ensopegant i em diràs –abatut- que la vida, insistent, se'ns esfondra.

flors

2011-02-03T14:07:00.004+01:00

El problema no és el fred. Ni molt menys. El problema és que no recordo en quin moment vaig deixar de sentir-lo. Ja fa mesos que no em noto els dits dels peus i ara he vist tinc les ungles i els llavis liles. El problema no és l’hivern. Ni de conya. El problema és que m’hagi de deixar perdre una altra vegada la primavera. El problema no ha sigut aquest gener. Què va. El problema és que fa temps que em passo les tardes senceres intentant cridar i ni jo mateixa sóc capaç de sentir-me.

ser

2011-01-30T22:52:00.002+01:00

A vegades ens llegeixo ara fa uns mesos i no acabo d’endevinar si puc arribar a notar-m’hi.

si et va bé

2011-01-16T11:37:00.004+01:00

Des d’aquest meu petit moment de marfil puc veure com passen els cotxes. Badallo. M’inquieto i repasso amb els dits –temorosament- les cortines de marbre. És tard, ens penso en plural majestàtic i el vidre comença a vessar-se. Em degoten semàfors. A vegades necessitaria dir-te que hi ha vespres que noto més efervescents que mai les galtes humides i la sal de la platja. A vegades hi ha diumenges perduts de llum tèrbola que mitjons d’albergínies i l’al·legoria de la vida sandàlia.

burxar

2011-01-13T21:01:00.001+01:00

Burxar. Passar-nos el matí arraulits com un drap que es remena les ungles. Ser assertius en la mesura justa, punyir ferro rovellat. Burxar. Furgar minuciosament forquilles i baranes. Latrines, calderes, cuines, xupitos de serotonina i tasses de porexpan. Burxar cada vespre i després pretendre el retorn indubtable a l’equilibri mental inicial. Burxar com baixar a comprar al súper, com que se t’escapi el metro, com acabar morint-nos al vestidor del gimnàs. Burxar fins al màxim que es pugui i passar-se tres pobles. O seixanta parades de metro. O tota una vida. Una mica allò de l’insistir posar-se a prova, la grandesa d’arribar al límit per veure de què un és capaç. Reiterar dutxes d’aigua freda, respirar dins d’una bossa. Masoquisme eclèctic, suar intravenositats. Atiar situacions difícils fins al punt més àlgid. La predilecció insofrible de l’apostar-ho –sempre- tot a una carta. I que la caiguda sigui tan apocalíptica com mai no ho haurà sigut abans.

yuigon

2011-01-09T23:30:00.002+01:00

Ja fa bastants diumenges que –dormint- a mi també m’abat la fatiga. L’eco dels teus dits que, perplex, s’incrusta a les parets i em recita albades. Ja fa bastants diumenges que purpurina. L’ombra d’ulls desfent-se pastosa a la pica i la perversitat inequívoca de les persianes baixades durant tot el dia. Cabells a la dutxa i el tedi abrupte que sempre acaba podent amb mi. Ja fa bastants diumenges que el sol s’apaga i harakiri, ~~que m’obligo a~~ que moro cada dissabte al vespre per celebrar –com a mínim- que som vius.

el món en un cafè

2010-12-10T13:22:00.002+01:00

Aquesta nit fa tanta boira que, per un moment, he pensat que les mans em desapareixien. Aquesta nit la carretera és tranquil·la, el cel és atzúric i les voreres ridícules. Aquest hivern cada llum de Nadal sona més verinosa i cada gota de pluja és més àcid sulfúric que mai. Tinc les galtes liles, porto vapor i paràlisis dicotòmiques a cada vidre inundat. Últimament no puc treure’m del cap el soroll buit dels teus peus a la fusta calenta, la meva esquena congelada esperant que arribi l’hora de diari i esmorzar. Els matins quart primera en pijama i sabatilles. Guants, bufandes i tot el fred nevadíssim que es desprèn de la vida. Els tamborets de colors, les tovalloles netes. Últimament només penso en el vapor perfumat de la pell que em bullia just quan m’havia acabat dutxar.

menuda

2010-11-27T13:18:00.004+01:00

L’últim hivern que vam dormir a casa va nevar moltíssim. Tu pujaves la persiana un matí aleatori i jo ràpidament endevinava que -de cop- tot tornava a ser peixera. Els matins d’aquell hivern, a la tauleta sempre hi fumejava la xocolata. Ingràvida, amb un cert deix inflat, més o menys dispers i centrípet. Suau i descolorit, una mica com ara. Tu em llegies i jo, nerviosa, m’arraulia mantes. A fora, només l’aire tou i la vida somorta. Les teulades trencadís, les voreres enterrades. Al fora de l’últim hivern que vam dormir a casa vam començar empassant-nos, a sanglots, els silencis més líquids. Fins que van arribar les nits i les boires. Amorfes, persistents i ridícules. Més o menys com les d'ara.

in the way she moves

2010-11-23T22:08:00.002+01:00

Escriure, desesperar-nos i, malgrat tot, seguir-ho intentant.

Això és el poal després del poal, l’enèsim intent de la vida esgarrapada. Això és el jo més sintètic i egocèntric després d’un nosaltres extens, atroç i definitiu. Això ets tu. Perfecte, feliç, sublim, irresistible. Això és com ballar un tango, com els totxos de Liverpool o com adormir-se tot un migdia al ferrocarril. És respirar sol i mandarines per tots els plecs del jersei o les coses tan absurdes com l’olor de casa de cadascú. Ahir, de fet, ja m’ho deies –i tenies raó- que últimament sóc la polaritat aparentment perfecta entre les intenses hores al teatre i les llarguíssimes nits de tos, suor, vòmit i cortines vermelles.

tardors

2010-11-14T23:37:00.005+01:00

També t’acabaràs emportant els llibres. La torradora, l’estora, els quadres. El rentaplats. T’ho emportaràs tot. Agafaràs un dia i diràs que ja no tornes, que la vida aquí és massa fosca i que ja no paga la pena res de tot això. T’ho enduràs tot: la llum tènue i els filtres de les cortines, la pols plàncton, els xurros amb xocolata, les bicicletes, els hiverns i les tardors. T’emportaràs les crispetes, els edredons i les mantes, els pots de melmelada, les capses de música i l’assecador. Els post-its de la nevera, les taules, les cadires, la planxa. L’estufa, el forn, les sabates, el piano i -en l’últim viatge cap a la furgo- em miraràs amb els ulls plorosos i tancaràs la porta amb un subtilíssim cop de taló.

vida privada

2010-11-08T20:23:00.004+01:00

Damunt de les rajoles pelades hi havia peces de roba d’ell adolorides de llur desordre, barrejant-se amb unes mitges de gassa i amb una camisa de dona, de punt de cotó, desinflada i, a més a més, bruta.
Sagarra

Portava uns quants dies sent massa hàbil i ja havia aconseguit, fins i tot, acabar autoobviant-me. Evadir amargors i vulgaritzar àries amb esternuts de plàstic. Dedicació absoluta al mitificar persistències. Bàsicament, reduir el temps llanguint pols i perfums baratos. Plorar eixamples, amanyagar gossos dissecats. Vestir els matins de costumismes i lligacames. Últimament, portava uns dies molt no hay dolor però és que després de tu les llums vermelles dels cotxes es distorsionen i les faroles de la Ronda Litoral em baixen bullint per la tràquea. No sabria com explicar-ho, però aquest ara posttot és com haver-me adormit al matalàs inflable el matí més bucòlic d'un agost de platja.

pa negre

2010-10-30T17:23:00.000+02:00

Aquesta vegada el cel fatídic de primera hora fa que la platja sencera també sembli un crematori. Només endevino fum, nínxols de fusta vermella, palmeres, vent, barques en descomposició i petxines de marbre. Sec. T’imagino Argelers, em menjo tres dàtils, pelo mandarines i bec una mica d’aigua. Al terra algues, miralls, esquitxos i basardes. Bassals congelats com terrossos de vidre. Si hi fossis seria sucre. Si hi fossis es faria clar, llegiríem Proust i esmorzaríem pastes.

o almenys ho intento

2010-10-12T20:57:00.005+02:00

Sempre ha de ser mar. I cels de núvols plastilínics. Muntanyes de pedres tèrboles, muralles, canons, finestres. Fortins en semicercle, petites batalles particulars que sempre acaben sent gratificants. Sempre ha de ser com respirar sota l’aigua, però sabent que tu m’esperes a fora, per si mai me’n arribo a penedir. Sempre és ennuegar-me algues, fer-te ballar coralls de sutja, suar mànigues i enagos de pins. Sempre han de ser ciutats cristal·lines de camins i bicicletes, terres de fusta, ombres intempestives a les tantes de la nit. Sempre és en restaurants dins de túnels, en tu mirant-me, en jo dient-te eternament que sí. Sempre ha de ser –fins i tot ara i encara que no m’agradi- tota la Sardenya al fons de la darrera copa de vi.

en arribar la tardor

2010-10-02T17:02:00.001+02:00

Des que m’he llevat que no para d’absorbir-me, per la finestra, el magnetisme surrealista d’allò desèrtic. Des que fa boira que ens precipitem, vertiginosament serens, dins d’un altre octubre incrèdul i irredempt. Des que fa pluja que sucumbim atònits a l’inexhaurible plorar esllavissada. Però tothom sap que al final, una vegada comencen a desintegrar-se les torretes i els arbres, tot acaba igual: despentinat, humit. Pèssim. Tothom sap que el final sempre és el fred. I els poals que són escopits que no són més que una nit de cerveses esparracades.

after dark

2010-09-28T00:12:00.001+02:00

Ara. Ara és quan es panseixen, definitivament, els clavells vermells del meu estiu efemèrid. Aquí, avui, s’esgota la darrera escalfor de les últimes hores perdudes que encara ens quedaven. I comencen les mànigues, el malrollisme crònic i -cada divendres- la casa glaçada. Les nits forat negre, l’hivern metafísic, el pouisme buit en avocar-nos pel forat de l’escala. L’emergir de les cendres, els edredons, les rajoles hostils de la cuina. Tan humides. Asfixiants, estúpides. Aquí, ara. Ara només és quan comença tot allò que, sense remei, dia a dia se’ns acaba. S'apaga.

fantasmes

2010-09-18T20:37:00.002+02:00

A vegades, com és normal, el mar s’emprenya. I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades. Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites. Sobretot tirites.

pols còsmica en versió ultramarina

2010-09-14T10:42:00.002+02:00

Les algues, l’escuma, el vent. Els cadàvers petxina, el cruixir de la sorra, les hores perdudes, la suor regalim. Ja fa bastanta estona que ho he superat, tot això. I l’esquitxar-me les cuixes, el plàncton, les pàgines inflades. Ara només floto amb els braços oberts. Suro. Moro. M’esbandeixo. Al pit –encara- el primer esglai de l’aigua freda. I també l’ofec crònic, els crustacis, la sal. Ingravidesa llençòlica, halògens els plecs de la pell. Ara ja fa estona que floto a quilòmetres llum de la platja, ja fa estona que només boies, núvols, fantasmes, ocells. Silencis subaquàtics, verds marins, blaus cels. Ja fa hores que suro asteroides en versió original, sols, genolls, ungles. Convalescència subaquàtica. Ara només moro minuts líquids, floto cagarros, benzines, brànquies. Tot plegat tan senzill com mai més.

quiet obsession

2010-09-08T02:04:00.005+02:00

Avui, aproximadament a mig matí, s’ha acabat el món. Jo llegia Auster a la cuina, amb el pijama encara posat i la finestra oberta. Feia estona que notava, a la pell, els cops de vent i les incomoditats paradoxals de quan alguna cosa s’acaba. Llavors tu, i han saltat les torrades. Llavors la teva mirada de fer invisibles les coses, el fred fiblada. El suc de taronja, les traïcions, els esquitxos mal absorbits de totes les paraules gastades. I, al final, ja se sap: la mítica foscor després d’una llum blanca. Ah, sí, i també que segons abans he estat pensant en Barcelona.

fluir

2010-09-01T12:40:00.000+02:00

La ciutat, aquest capvespre, sembla tan fàcil com les de Garaicoa. Fràgil. Els carrers prims, vermells, subtils. El sol gran suplici esfèric, les muntanyes netes, buides, doblegades. Aquest setembre tot sembla espectre. Fins i tot els teus peus.

espanta

2010-08-30T21:29:00.002+02:00

Al cap i a la fi tot és, sempre, el mateix.

L’estiu minúscul de fira i festa major es desploma. Només ens quedarà inventar-nos llunes, vidres, carreteres. Eternitats. Només finestres i castells de focs artificials. Només el tu jet lag, el nosaltres –de nou- complement circumstancial. L’estiu anhel de gorgs i piscines es fon entre els plecs de cartes que vaig retrobar ahir, quan guardava l’últim llibre del prestatge. I tot això comença a ser tan clar, tan real, que espanta. Només cortines velles, abrics florits. Ràdios mal sintonitzades i la fantasmagòrica ingravidesa de les bombolles pertorbant-nos des de fa dies, setmanes.

cremation project

2010-08-19T21:38:00.005+02:00

Ara ja només em queda sucumbir a l’atrocitat –o encert- de convertir els poals en epitafis.

O en heterònims, a lo Pessoa.

Que no soc prou valenta i em tremolarien les mans.

curiosa resistència domèstica

2010-08-18T23:01:00.003+02:00

El que em paralitza profundament és només el futur en sobreviure estàtic. La pell regalimant-me pigments, el fetge a vessar de cendra. És la perspectiva delirant de la desintegració a la que ens veurem obligats aquest pròxim setembre. Són els núvols, absurds. Translúcids. Cet air qui m'obsède jour et nuit i la persistència terrible de les caixes apilades als passadissos. Esperant perversament les debilitats dels dies insípids, com -per exemple- avui.

abandonar

2010-08-05T22:33:00.001+02:00

Ja sé. Aquestes meves glopades tornen a ser cíclicament esgotadores. Flotants. Sordes. Com l’esperança latent i inconcebible dels propòsits que mai arribaran a ser. Tornen a ser les ombres al quitrà i a les voreres. Finestres obertes a l’Atlàntic, tatamis podrits, fiords. Termos, suïcidis col·lectius. Tornen a ser ridícules, insubstancialment flonges. La part més fosca de cada vespre. Tot allò que ens vam deixar de dir-nos l’última vegada que vam compartir un tren.

sore throat & blocked nose

2010-08-03T00:09:00.001+02:00

Que plogui, que plogui molt. Que plogui i que se’m desfacin les pàgines del llibre a escopits. Que plogui molt i que els bassals entrin en erupció, que els arbres supurin presseguers i torradores endollades. Que plogui. Molt. Tantíssim que a cada tsunami motoritzat ens trontollin –als peus- totes les voreres. Que plogui, que plogui molt. Que ploguin els peixos, els avions, els matalassos, les cuines i les papereres. Que ploguin les grues, les làmpares, els ganivets, els mitjons, les paelles. Que plogui, que plogui molt. Que em ploguin el rius, els ports, els vaixells. Que em ploguis tu. Que em ploguin els diumenges, les alfombres, els vespres de literatura i teatleys. Que em plogui jo i la vida evit. Que em plogui aquesta casa que per més que ho intenti mai no acaba de ser del tot meva.

save tonight

2010-07-30T19:26:00.001+02:00

Em passaria la tarda així: en silenci. Badallant, gastant el mínim aire possible. Colgada sota l’edredó. Esquivant la franja de llum feble però insistent que des de primera hora entra pels costats de les cortines. Em passaria la tarda així: ensorrada. Amagant-me de la pluja, de la roba bruta. Evitant sempre l’estiu. I, per descomptat, aquest ridícul haver d’humitejar-me sempre els llavis.

si vols

2010-07-29T00:10:00.002+02:00

t'esperaré si vols

Merda. No sé ni per on comença el celo dels meus sanglots descontrolats però estic segura que quan en trobi l’inici tindré un final d’estiu oceà. Ara només ~~hauríem~~ hauria de deixar de repetir-me que sempre és molt pitjor tot allò que marxa. Que són molt millors les arpes, els coloms, les finestres. Els croissants. El que em passa ara és que hauria d’intentar oblidar els vespres relliscada. Aparcar el tema vertigen per quan arribi el setembre i ja sigui massa tard. Però és que també em passa aquesta mandra horrible de fer bona cara i les poques ganes que tinc d’aprofitar mínimament aquest meu últim exili forçat.

BWV 1067

2010-07-24T14:48:00.002+02:00

La sinuositat implícita de la fusta, el punteig desmesurat dels dits al clave. La carn, el deliri corb i insuportable del vernís. Els moviments excessius dels arcs en contraposició a tot allò ridícul i estàtic. La incomoditat furtiva i brillant del negre a les teves sandàlies. Després de la Badinerie crec que em moriré. Serà un bon moment. I s’acabarà per sempre el malson de les flautes toves, les cadires desfetes. La persistència de les hòsties monumentals. S’acabarà aquest passar-se la vida amb la pell a la torradora i ni així aconseguir notar que el cos se’m escalfa. Que la impertorbabilitat de l’esperit és una meta que ja fa temps que vaig decidir deixar abandonada. Que l’estabilitat psicoevolutiva del meu sobreviure ja fa segles que em resulta impossible tot i els intents frustrats per no despentinar-me.

Aquileia

2010-07-11T15:43:00.004+02:00

L’escalfor enganxosa. Despertar-se regalim. Les mans suades. Moure, noure. El sol impracticable i la franca susceptibilitat de la vida amarada. Marxar, metre. Començar a tenir, per fi, la recompensa sucosa que sempre promet tota aquesta gran parafernàlia. La majestuositat infravalorada dels capvespres, la pell tibant-nos, el record tàcit de les pedres del gorg. Una sargantana. Esmorzar capitells jònics, suar àmfores. Evadir-nos naumàquies i només ser capaç de desitjar la vaporositat tranquil·la que desprèn la llum pàl·lida de primera hora en les estàtues de marbre.

vespre

2010-07-03T11:40:00.001+02:00

Tu, per exemple. L’única estrella de la nit, l’habitació fosca, els teus ulls llumins. Les teves mans incansables. Jo, posem per cas, i imaginem-nos que també una altra vegada tu i un altre cop nosaltres. Treure’t la camisa i decidir unilateralment abandonar-se a l’esparracar tardes. Que no sigui veritat que ens limitem a l’existència paraigües. Un tu lluny, potser, i el moment que no surt mai a les cançons en mode eco intern dramàticament irreparable. Un jo mai. I matalassos inflables i progressions ascendents i la mancança irreconciliable d’aire. Un nosaltres suat i definitiu, i l’olor crònica de tots aquells vespres de quan vas decidir posturalment deixar d’estimar-me.

Hungarian Dance

2010-06-27T14:03:00.000+02:00

El meu estiu es va desintegrar en una àrea de servei la setmana passada. Ara només em queden grapats de poals esquerdats que suren entre l’escuma oliosa de la platja. Noresos, llaunes buides, bassals de pipí, trossos de fusta, filferros. Ressaca postmodernista. Em queda ploure, relliscar, fer tentines. Em queda llanguir, rodolar còdols. Rosegar algues, omplir-me els ulls de sorra. Sobreexposar-me. I l’odiosa retroalimentació infinita del mar.

coses que dèiem avui

2010-06-09T14:02:00.000+02:00

A aquella ciutat, com que s'hi ofegava, l'anomenava Ofec.

Una coca-cola light com autolesionar-se dramàticament cada dilluns i dimecres. Insistir-te com a únic mètode cognitiu irreconciliable. La llimona que sura entre l’aigua desfeta dels glaçons. I els glaçons, súper inconscients, que s’entretenen esquerdant vid(r)es i líquids. Mossegar-me les ungles, posar-me les ulleres. Arrencar-me les pelletes dels costats. Promoure iniciatives populars per l’abolició absoluta del respirar butllofa. Mastegar pinyols de cirera un cop hagi acabat amb tots els dits de les mans. El soroll nerviós de les bombolles, el gas volàtil, efímer, incontrolat. Que qualsevol petitesa sigui molt més interessant que tot això que ara em toca. I el pitjor de tot: que siguem absolutament conscients de la pèrdua irreparable de tots els nostres dies realment interessants.

ballet vell de gegants

2010-06-06T18:10:00.000+02:00

Voler despertar-se diumenge i no ser-ne capaç. Només moure les parpelles, fer recompte palpable de rascades, morats i crostes. Passar el balanç de pèrdues i guanys. Preferir no tenir ni braços ni cames ni esquena, ni boca ni ronyons ni ungles ni colzes ni fetge. Ni estómac, ni cap. Despertar-se diumenge i pensar que la geganta, durant els tirabols, semblava trista. Com mig endormiscada. No sé: cansada, nerviosa, absorta, distant. Absolutament abatuda, insistivament aspectant.

escriure

2010-06-05T15:14:00.003+02:00

Escriure impaciència, escriure mal a l’estómac, escriure cabells despentinats. Escriure els ulls de la geganta, escriure tremolar. Escriure terra, escriure mirar-nos, escriure migdiada, escriure mal d’esquena. Escriure el silenci com a conseqüència i abducció total de la realitat. Escriure la superpoblació de culs a les voreres, escriure fúcsia, escriure fira, escriure aforament màxim limitat. Escriure camises, escriure texans i jerseis incrustats. Escriure cuixes, escriure fum, escriure vespre, escriure crostes i colzes pelats. Escriure costum, escriure barreja, escriure castell, escriure focs artificials. Escriure principi, escriure esperar-se, escriure final. Escriure gespa, guites, festa, barana, gelats, negre. Escriure fanal. Escriure totes les coses possibles per descriure-ho i, tot i així, no acabar de ser-ne –ningú- del tot capaç.

l'infern

2010-06-04T16:20:00.005+02:00

L’espera desmesurada sota la llum taronja dels fanals. Les corones de vidalba, la humitat ignífuga, les galtes i les barbetes esquinçades. El mal als turmells, el so enllaunat i aquell sentiment desèrtic de la vida en sordina. Els nervis, l’escalfor corporal mal controlada. Les ombres, el pujar solemnement l’últim graó de les escales i l’arribar tremolant a la plaça. L’esglai de les espurnes, el fum ingràvid, la plenitud musical d’aquest quadre. Primer l’haver preferit morir i, després, la impossibilitat centrípeta de deixar definitivament d’espantar-se. Primer tot això i, al final, els teus ulls de nou. Això i, per descomptat, la incredulitat divina de la primera nova bafarada d’aire.

ella s'ho pensa

2010-06-03T16:17:00.000+02:00

L’empedrat del casc antic va començar a tremolar just a les vuit del vespre, en el precís instant en què es van aturar els rellotges i les nostres vides van començar-se a capgirar. Entre l’efervescència i els borbollons de nervis i la noble incontinència d’aquells que no podem dissimular la felicitat. L’aire calent ens bullia les sabates. Els cels, finals inabastables de precipici, es van passar la nit foradant-se de fum. Les espurnes emmetzinades ens omplien els ulls de llàgrimes, les partícules diminutes de cendra ens queien a sobre ingràvides. Distretes, delicades, absurdes, tendres. Suaus.

sing drumkits

2010-05-31T15:09:00.002+02:00

Que tornin els matins migdiada. La Barcelona en bicicleta, la parsimònia ritual dels esmorzars decents. Que la veïna més remota del carrer es decideixi a pujar a la terrassa i es passi la tarda estenent calçotets zebra i nosaltres, al pis, fent veure que estudiem. Perdre el temps endreçant sandàlies, que les coses més perilloses del món desapareguin de manera intermitent. La tranquil·litat fingida de l’escoltar el degoteig de la rentadora, els coixins al terra i els llits desfets. Veure’t estiu, somriure aire calent. Sopar fondue de xocolata en veu baixa, posar a evaporar-nos la pell. Qualsevol dia d’aquests ens acabaré portant a la Christie’s, més que res per veure a quant cotitzem.

Stockolm Prison

2010-05-22T17:40:00.007+02:00

Això sí que és un pou acollidor. La resta, tonteries. Gràcies. Vale que no puc penjar-hi quadres, però de tant en tant, el teu cap apareix entre el sol nacròtic de la superfície i em tires una cuixa de pollastre o una fulla d’enciam. Gràcies. Gràcies per preocupar-te’n i per allargar-me l’agonia grata d’aquesta bogeria circular. Aquí al teu –cada vegada més meu- pou d’ultratomba, per fi, la vida es dibuixa en semicercles. Gràcies per aïllar-me de la realitat. Per deixar que només hi siguem jo, les meves dents i la meva sang. Aquí, per fi, res s’acaba, sempre tot torna a començar. Gràcies per això i per ser amable. Només et demano una cosa: la pròxima vegada que vinguis, siusplau, tira’m un got d’aigua freda o una llibreta. Que tinc la gola seca i em sobren les ganes de plorar.

1984

2010-05-22T12:58:00.009+02:00

Els límits del meu llenguatge signifiquen els límits del meu món

L. Wittgenstein

Sóc jo, el meu límit. És el pou. És aquesta perspectiva des de la profunditat panòptica. Les meves mans, les teves ungles, els teus cabells. No cal que m’ho cridis: ja fa temps que sé que Bentham es va passar tres pobles. No em calien tantes sessions d’autoconeixement ni tantes tardes de remenar fang amb els dits dels peus. El meu límit és l’aire aquest que, de tant en tant, es descontrola. Desapareix. El meu límit són els murs circulars i aspres de la fossa, la sorra als ulls, la molsa entre les juntes. Els cucs. Jo m’acabo on comencen aquests singlots apòcrifs a que m’aveso darrerament, m’acabo en el no ser capaç d’escalar pedres, en el bassal d’aigua negra a l’alçada dels turmells. M’acabo amb la narcolèpsia de l’ànima, amb l’eco insensat de la meva pròpia veu. I vosaltres, no cal que ho accepteu així en públic, però sé que em teniu controlada, i, a sobre, quan jo pateixo és quan us ho passeu més bé.

que me das

2010-05-20T01:09:00.001+02:00

Me gustaria poder decir

que no me importa si te vas.

Els dies més superficials són, decididament, un deixar-se caure al pou en semicercles. Els més profunds, un tirar-se al precipici del trobar-te sisíficament a faltar. I a sobre, a més, ja fa temps que vaig haver de deixar d’escriure tonteries, ja fa temps que vaig haver d’oblidar-me de gestar bons poals. La meva setmana desastre és culpa de la teva pell Eva Hesse, el meu sobreviure ridícul és culpa de la teva ombra Rembrandt. I jo ja fa llibres que torno a intentar-ho, però aquesta primavera tornem a ser la mentida més insuportable que hagi existit mai. Diria que al final m’acabaré passant a les arenes movedisses, a la vida contemplativa, al llegir-te esgarrapada. A l’art conceptual.

bulla

2010-05-16T13:50:00.002+02:00

Un diumenge al matí com aquest el sol havia de ser inevitable. Com les primeres gotes de suor al front, com el silenci nerviós de la gent a la plaça, com l’olor agre de colònia i la insuportable duresa del tabac. La Patum en un trombó i l’excel·lència retrobada de les sabates. Somiar gallarets, espurnes i empedrats medievals. Somriure cotxets, resar vermuts a les millors terrasses. La pell de gallina i l’espera histèrica de cada final de maig.

poc

2010-05-15T00:24:00.009+02:00

La pluja, els parabrises, el piano, la paciència. Que la carretera a Barcelona només sigui un jo possibilitat ingrata, un obviar-te potencialitat. La persistència centrífuga d’un entrepà de xocolata, l'esgarrapada perversa d'un suc de préssec, les síndries a l’última repisa de la nevera i totes les vegades que per més que puntetes no hi puc arribar. Els matins pas de zebra, les tardes oasis, les nits oceà. Les paraules plenes, les paràboles pròtesis dental. Els paraigües, els articles, els pseudoderivats. Els poals psicoanàlisi, les promeses, la poca probabilitat. Barres de pintallavis que embussen aigüeres, passar-nos l’estiu amb els mitjons enfangats. Odiar-nos la pell i, tot i així, insistents, seguir-ho intentant.

els diners

2010-05-11T00:09:00.004+02:00

La primera nit que vam dormir aquí, semblava que ens hi quedaríem tota la vida. El rellotge es movia mandrós, lent. Mig sense pila, mig desfet. Encara no teníem ni cortines, ni tele, ni llibres, ni taules. Ni telèfon, ni somiers. Dormíem tranquils, abstractes, sense acabar de ser-ne massa conscients. Amb les portes del balcó obertes, escoltant les vibracions de la Gran Via totes les vegades que els semàfors es posaven en verd. Dormíem positivismes, dormíem parafraseigs. Desvestits, desllençolats i -el millor de tot- sense res a fer. Suàvem aiguamolls i platges de sorra blanca, cactus i estovalles de paper. Als matins, ens moríem asfixiats en despertar-nos, per la llum que entrava del carrer. No teníem ni llet, ni aigua, ni galetes. No teníem tasses, ni sabó, ni capses de fruita, ni prestatges. Per no tenir, a aquelles alçades i com sempre, no teníem ni diners.

lux

2010-05-06T21:12:00.001+02:00

La il·luminació sintètica del transport públic, a les nits, sempre m’ha semblat un atemptat a la intimitat onírica de tots els qui, per les raons que sigui, tornem a casa de fosc. Ho considero un atac a la introspecció necessària que hem de fer tots a certes hores de la matinada. I més si, a sobre, sembla hivern, plou i el vidre del bus s’esquitxa progressivament i els bassals, entre bombolla i bombolla, pampalluguegen neons, llunes, estrelles i els colors impossibles de les faroles.

autobusos tsunami

2010-05-04T20:47:00.002+02:00

Als matins em sobren dits, llibres i places enfangades. Em sobra l’haver de desembussar-me de la vida llençol. Em sobren forats a les sabates, dutxes inundades, termos de cafè. Em sobra, així en gran complement circumstancial, la vida. I em ploc. Em ploc jo i em plouen les fulles, els mitjons i les teulades. Em plou l’autoodi i els vidres pedregada. Em ploc i retorno –inevitablement- al tibidabo emocional. Com una patologia intrínseca més o menys latent en mi que encara no tinc superada. Sort que vaig deixar les sessions de psicoteràpia abans de ser racionalment irrecuperable, sort de la grandesa de l’etern retorn a l’escalfor després d’aixecar-me a parar l’alarma.

al museu

2010-05-04T00:14:00.002+02:00

Anar a l’FNAC. Menjar a l’FNAC. Dormir a l’FNAC. Seure a l’FNAC. Fer mitja a l’FNAC. Nedar a l’FNAC. Ballar a l’FNAC. Veure’t a l’FNAC. Llegir a l’FNAC. Suar a l’FNAC. Follar a l’FNAC. Caure a l’FNAC. Escriure a l’FNAC. Pentinar-me a l’FNAC. Caminar a l’FNAC. Voler-te a l’FNAC. Rentar-me les dents a l’FNAC. Tenir-te a l’FNAC. Parlar a l’FNAC. Callar a l’FNAC. Jeure a l’FNAC. Néixer a l’FNAC. Dutxar-me a l’FNAC. Moure’m a l’FNAC. Escoltar a l’FNAC. Patir a l’FNAC. Perdre a l’FNAC. Guanyar a l’FNAC. Empatar-te a l’FNAC. Cridar a l’FNAC. Tossir a l’FNAC. Comprar a l’FNAC. Morir a l’FNAC.

aixelles

2010-04-27T17:31:00.000+02:00

Ara, per escriure alguna cosa mitjanament decent hauria de, no sé, llegir i aquestes coses. Llegir i aquestes coses o bé, així com a gran ultimàtum, anar a Cadaqués. Perquè el sol ja el tinc, els balcons ja els tinc, les tardes ja les tinc i les sandàlies també. I l’estiu, casi casi. I les poques ganes de sobreposar-me al caos impossible en què s’ha convertit la meva vida, i els apunts que comencen a multiplicar-se descontroladament. I la necessitat fisiològica de vomitar-ho tot i la intranquil·litat de tenir les frases a la boca de l’estómac i no acabar de trobar-me bé. I el pessimisme de sempre, l’escriure’m a sobre i no saber què. Ho tinc, tot això ho tinc. Ho tinc tot el dia al cap, igual que tinc pilots negres escampats per totes les butxaques i moleskines a sota de tot arreu. Betadine, tirites, gasses i gelocatils. Tot molt botiquín de primers auxilis, tot molt imagina’t que de cop em vesso i la liem. Però què va. Que no hi ha manera, hòstia. I jo m’hi esforço molt, en sèrio: hi perdo els dies, les nits i les assignatures, però el full sempre m’acaba quedant en blanc o amb merdes com aquesta que acabo de fer.

Portbou

2010-04-21T12:34:00.000+02:00

La vida John Cage, les finestres obertes i les veus sordes de la ciutat. El sol gran promesa, les cortines esverades, la tranquil·litat necessària de la rutina dels tambors de rentadora, el fred dels dits al teclat. I jo, adormida, que segueixo sense saber ballar. I l’abril anhel, que en qüestió de dies serà cendres, i el nosaltres complement circumstancial. La sorra calenta de les platges, els papers de diari, els gots d’aigua emmetzinats. No sé per què, però des que m’he llevat, que em passaria la vida baixant escales cap al mar. Prometo, la pròxima vegada que em mori, no tardar tant de temps en reaccionar.

aigua: penyals.

2010-04-06T00:01:00.003+02:00

Ho vull recordar tot.

I si tot és demanar massa, una part.

No, més d’una part. Gairebé tot.

Gairebé tot, amb espais en blanc

reservats per als trossos que falten.

P. Auster

Aquesta basarda greu i persistent que ens rosega per dins és una mica difícil de mantenir de manera estable i continuada. Més difícil que dissimular l’emoció d’aquest prometedor reinventem-nos abrils. Més difícil que l’amagar-se les pedres de les butxaques. L’evitar les ganes de riure i la necessitat imperiosa del sol a la cara. Més difícil que l’ànsia volàtil i constant de les fulles seques entre els cabells, més difícil que les teves galtes mossegada. És dificil, tot, a hores d’ara. Més difícil que esborrar el fang de les sabates abans de pujar les escales, més difícil que solucionar vides amb poals de mig quilo de gelat de nata. Tot és difícil, ara, menys les maduixes amb sucre i les teulades. Les teulades i tot allò que ens passa pel cap quan sortim a la llum del sol a les dues del migdia i sentim l’abraçada freda de l’aire a la cara.

Duchamp

2010-04-02T17:42:00.001+02:00

El moment per excel·lència és quan, de cop, el mar es deixa caure en el blau més profund i s’abandona. El moment in excelsis és quan el blanc d’un avió estripa cautelosament el cel durant la migdiada. Aquest és el moment. Moment sabatilla, moment torreta. És aquest i cap altre, el moment. Així en determinant concretíssim i en Arial 126. El moment en fortíssimo. El moment has de ser tu. Ha de ser quan arribis amb aquesta manera que tens tan especialment sublim de mirar-me, amb aquesta manera que tens tan meticulosament oblidada de caminar. El moment –en teoria- ha de ser el tot, assolir la immensitat. El moment hauria de ser un ja està, ja no em calen les postres. I jo ho intento, que el moment sigui així, però ni de conya. Sempre igual. Fins ara, els moments sempre són nous aquís eternament volubles, moments caos de gran centre comercial, i és una merda. Són moments tendinitis. Moments va marxem gran col·lapse, i jo no sé si és que soc una exagerada i al final he acabat trobant-me bé entre això del fang perpetuat, però em sembla que, d’aquesta, no acabaré de ser-ne mai capaç. De veritat.

cuines

2010-03-30T11:11:00.000+02:00

La pretensiosa disciplina multiforme dels pebrots verds sobre el marbre de la cuina porta tot el matí afectant-me. Això, i les incomoditats logístiques que pateixo cada vegada que intento enfilar-me a l’hamaca*. I les grandíssimes feinades que tinc quan intento no sortir volant per l’altre costat. I res, que sudokus, fils que pengen, absurditats. Vida sordina més ara que mai. Vida peles de taronja. Vida cactus, palmeres. Ah, i el gran negoci ancestral de les brises, les bruses i els barrets de palla. I aquesta manera que tenen, tan subtil i sofisticada, de protegir-nos desinteressadament del sol.

*Escrit així segons el Diccionari Català-Valencià-Balear.

Brooklyn Follies

2010-03-30T00:27:00.002+02:00

Caminar. Fins a l’últim reducte habitable abans de les algues i els taurons, just tres segons després que comenci el declivi diürn. Mirar-te. I veure que segueixes igual d’absurd que tota la vida, igual de fenomenal que mai, igual d’igual que sempre. Seure amuntegats a l’última roca abans dels esquitxos i l’espuma com pretendre ser partícip de la teva eternitat. Mirar-te la boca com gronxar-se suaument a la punta d’un precipici. Passar-nos el vespre en estat d’ingravidesa absoluta, vivint-nos, surant blaus eteris i oblidant. Que el nosaltres momentani de cada cert període aleatori de temps sigui irracionalitat absoluta, abstracció continguda i total. Un nosaltres momentani oníric que no per això menys real. Un tu lluna, un jo mar. Un trobar-nos Paul Auster, un tenir-nos Hotel Existència. Un nosaltres i que, de cop, totes les possibilitats que podrien haver-hi després de qualsevol tanmateix semblin més factibles que mai.

engrunes

2010-03-29T00:29:00.003+02:00

De moment encara no hi tinc massa res, aquí. Transicions, suposo. De moment. A aquest aquí de fa escassos mesos només hi tinc la barca, el cel, les flors. L’arrebossat blanc de les parets. Terrasses. A aquest nou aquí hi tinc cactus, sandàlies, engrunes. També hi ha els de casa, que es dediquen a passar les tardes combatent escarabats i males herbes. I també hi tinc el sol i l’estirar-me, la calma. Després, també, hi ha la gespa, a aquest gran aquí marca blanca. I la sal i el soroll del reg del jardí. I l’aire.

cels

2010-03-26T23:20:00.001+01:00

Potser sí, que és la llum. O el sol. O el cel. Aquest cel gran promesa. Aquest cel altes expectatives, aquest cel flors blanques al costat de la finestra cada cop que te’n vas. Aquest cel impaciència, aquest cel reclam. Aquest cel astènia. Aquest cel sordina. Aquest cel m’ho faig a sobre, aquest cel cop de puny, aquest cel mal de cap i tremolors estomacals. Cel cors esclatats. Cel violins segons a màxima intensitat. Cel centenars de Vivaldis saltant primaveres i roselles florides enllà. Cel tots els meus tus així en primeríssima persona, cel trobar-te a faltar. Cel quilos de petxines, cel sal de mar. Cel m’agradaria que -aquesta vegada- et quedessis, cel tumbones, cel migdiades amb sobredosis de crema solar.

ordre i aventura

2010-03-19T22:23:00.003+01:00

Cada vegada sé menys per quina punta del metro he de baixar i al final m’acabo passant les tardes caminant andanes. Desaprenc, com sempre. I tu esperant-me a fora i jo que no sé sortir i no ho trobo no ho trobo merda no ho trobo i tothom ha desaparegut i com ho faig i a qui ho pregunto. Cada vegada en sé menys, en sèrio. I a sobre aquesta irreversible hipermetropia que m’ha agafat ara i tu a fora esperant-me i jo que només andana i marços així com de broma i més i més andana rotllo el Laberinto del fauno. Jo només dies andana nits andana setmanes andana llits andana plats andana cafeteres andana dutxes andana. I tu, a fora, dies vorera nits vorera cotxes vorera fulles vorera bicis vorera fred vorera sol vorera fred vorera sol vorera. I és normal que al final de la història t’acabis emprenyant perquè arribo tres mesos més tard i a sobre estic esgotada. Però és que, entén-me, m’he passat l’hivern buscant tot allò que havia de venir després de nosaltres i és per això que acabo arribant desfeta i amb tantes –tantes- poques ganes.

breu

2010-03-15T23:19:00.002+01:00

La gràcia, suposo, es resumiria a trobar el trencament perfecte de tot. Trobar el secret que talli subtilment aquesta catastròfica uniformitat tranquil·litzadora i ens animi una mica. Aconseguir l’essència que ens permeti el·lidir l'anticipació prepotent que sentim tots davant de qualsevol repetició. Inconcebible, com el teu perfum en algú que es creua al mig d’un pas de zebra intermitent. Saber passar de la solemnitat a les molles de pa en una glopada. La gràcia hauria d’estar, també, en estripar la vida en petitismes. Viure de haikus, silencis i paraules pessic. Passar els dies de puntetes, de corxeres. Passar el dia amb mots diminuts: àbacs, pues, fesols. Culleres. I totes les altres circumstancialitats similars.

fa son

2010-03-14T23:55:00.000+01:00

Els guants, sobretot.

Sobretot no t'oblidis dels guants.

Primer hi ets tu. I després la neu i totes les altres manifestacions humils de la vida. Els àtoms, les partícules. I la incomprensible bellesa de la mort, incomodant-me més que mai a les passejades de cada dissabte al matí. Les pessigolles. I també la humitat, i l’haver de passar-se la vida relliscant primavera enllà. Primer hi ha el sol, i després tot allò del pànic constant a evaporar-se, a la insubstancialitat irrellevant. L'horror al sentiment de culpa i les ganes de marxar. Les estalactites, els dies aiguamoll infrahumà. Potser que ens rendim i aixequem la bandera blanca. Potser que tornem a les tardes perpètues amb la intensitat tràgica de quan ho distorsionàvem tot i teníem 15 anys.

Mil sols esplèndids

2010-03-05T18:07:00.001+01:00

"Hom no podria comptar les llunes que brillen a les seves teulades,

o els mil sols esplèndids que s'amaguen darrere els seus murs".

Tothom ho sap, que a fora sempre seguiran passant cotxes. A fora sempre seguirà havent-hi semàfors, ambulàncies, balcons, taxis i contenidors per reciclar. A fora sempre hi ha fulles seques, oasis. Cactus. Vamos, que la vida, a fora, sempre continua. A fora el temps sempre segueix passant a marxes forçades, i els núvols. Els núvols sempre passen, també, oi?. I les ganes de plorar, els singlots aquells dels que us parlava l’altre dia, que són microsegons de diluvi i prou. A fora sempre tot segueix, i en canvi, a dins, sempre tot res. Morir-nos. A dins, paraigües de tot un dia que encara degoten, i gotes que cauen a l’atzar. Parafraseig de l’anar i tornar de les cortines quan passo. L’estufa estossegant. Gota a gota a gota a gota. A dins només fa son i tu respires, tranquil. El gran paradigma del dins desert. El dins sempre és al buit, sempre és dins silenci submarí. Una mica com quan anàvem amb el taxi per Sidi Moktar, que –a fora- se sentia la sorra, el vent, la carretera, les taronges. Però al dins d’aleshores, només un silenci feixuc, humit, palpable. Un dins silenci de diumenge d’agost a les tres de la tarda. Al dins etern de la meva vida, sempre és només un dins somni, sempre és només un dins fang.

Baldessari

2010-03-02T11:54:00.003+01:00

I will not make any more boring art. I will not make any more boring art. I will not make any more boring art. I will not make any more boring art. I will not make any more boring art. I will not make any more boring art. I will not make any more boring art. I will not make any more boring art. I will not make any more boring art. I will not make any more boring art. I will not make any more boring art. I will not make any more boring art. I will not make any more boring art. I will not make any more boring art. I will not make any more boring art. I will not make any more boring art. I will not make any more boring art. I will not make any more boring art. I will not make any more boring art. I will not make any more boring art. I will not make any more boring art. I will not make any more boring art. I will not make any more boring art. I will not make any more boring art. I will not make any more boring art. I will not make any more boring art. I will not make any more boring art. I will not make any more boring art. I will not make any more boring art. I will not make any more boring art. I will not make any more boring art. I will not make any more boring art. I will not make any more boring art. I will not make any more boring art. I will not make any more boring art. I will not make any more boring art. I will not make any more boring art. I will not make any more boring art. I will not make any more boring art. I will not make any more boring art.

mai res

2010-02-28T22:36:00.002+01:00

A vegades em ve com un microespant de ganes de plorar, com un singlot inevitable que m’entra de sobte, i em vesso. I ploc una estona i ja està. És una mica com la recança instantània del rellegir l’últim paràgraf i sentir-se, de sobte, transcendental. El típic buit i ara, què?. El moment aquell en què tothom espera un ‘és broma’, però callar-s’ho. Incomoditats perverses a l’hora de sopar. No entendre res. No entendre, mai, res. La necessitat vital de l’apuntador multifuncional a totes hores, infravalorar-se normativament fins a rebentar. Llegir tot i saber que no s’està mai suficientment preparat pel que hagi de ser. ~~Gairebé sempre~~ A vegades em faig una mica de mandra i m’horroritzo al veure el que vaig escriure fa uns anys.

llimones

2010-02-24T21:13:00.002+01:00

Llàstima que a dins tot sigui bodegons i natures mortes. Petiteses, malsdecolls, barbaritats. Llàstima que aquí dins tot sigui sil·logismes, kleenex, ampolles d’aigua tamany industrial. Les misèries dels dies senars. Literatura al bus nit com la única fórmula per la supervivència. Agulles d’estendre roba i l’olor de l’últim suavitzant. Final de mes sota mínims –més del que seria habitual. Sopars que allarguen l’essència de les coses com dedicar-me setmanes a obrir capses plenes de perfum perquè desapareguis. Merda. Haurien de prohibir les tonteries potencialment irreparables, les faroles caient en picat. Hauria d’existir una convenció ctrl+z universal que ens ajudés una mica i ens fes la vida més fàcil de portar. Que al final sempre em passo els dies com si fossin compte enrere: ajupida sota un cotxe i pensant que si vermell o que si blau. I no sé com m’ho faig, en sèrio, però sempre acabo tallant el cable que no tocava, i pam.

enveja

2010-02-19T17:20:00.003+01:00

La metàfora de la vida com un viatge de tren està una mica suada. És molt de 'eh, tio, sóc un transcendental i m’encanto'. Tot el rotllo aquest de 'no importa on arribem / importa el viatge i si s’entel·len els vidres és igual perquè som tots molt happys i get up stand up'. I la collonada aquesta de baixar la finestra i el vent a les galtes i eternitzar paisatges. Bah. Jo sóc de les que, amb el vent a les galtes, sempre acaba estossegant. I acabo covant una bronquitis crònica de la hòstia. La vida no és una fugida perpetuada, no us equivoqueu: la vida és quedar-se. La vida és evolució constant. És hemeroteques i quilos i quilos d’espècies, magatzems de pantalons acampanats. La vida és l’olor insípida de la neu a la cara. La vida no és un 'eh, va, parem i disfrutem del viatge': la vida és un ‘quan arribem quan arribem quan arribem quan arribem’ incessant. La vida és maquillatge, tenir sempre mal de cap. La vida és una nena rossa d’ulleres liles que crida i juga a picar de mans al seient del costat, homes que et miren i fan veure que llegeixen distrets mentre es mosseguen les ungles i el pesat de l’acordeó que sempre puja a la mateixa estació donant pel cul i cantant.

bufem

2010-02-19T13:43:00.000+01:00

Que comenci la vida i, just després de l’últim petó fins ara, pujar corrents al terrat a cridar-te que jo encara no he escrit el final. En sèrio. No és res, només que m’has de treure per enèsima vegada d’aquest drama atapeït en què em converteixo amb la pluja i que m’encongeix per moments. Res que no es pugui arreglar, només una mica de buit cerebral instantani. Col·lapse, aplicadors de llàgrimes en format roll-on duración 24h. Només porta’m als dies d’estiu i a la olor de ginesta. En sèrio. Només dediquem-nos a bufar cels quatre o cinc tardes més i que el nostre diumenge preferit ens retorni, xops, a la sorra. Que les cadires corcades en balcons de terrissa de pisos inacabats es redueixin a res cada divendres. Que els sols foradats dels matins caòtics de març es converteixin, incontroladament, en pretext imprescindible per omplir-nos la maleta de viatges. I ei, que t’ho prometo, que jo encara no he escrit mai cap final.

núvols

2010-02-16T21:26:00.006+01:00

Pastilles de mesc injectades en vena. Notar, així de cop i sense que esdevingui conseqüència de cap dia apocalíptic, que he tocat fons i que –fins i tot sense proposar-m’ho- he aconseguit acabar caient en aquesta dinàmica espiràlica de pendent vertical. I seguir-me sorprenent de la facilitat innata que tinc d’engegar-ho tot a la merda en deu silencis, tres segons i cinc trucades perdudes. Que el nosaltres sigui indirectament proporcional a aquest hivern amorf que s'allarga. Venedors de dàtils, encantadors de serps. Núvols. Però no núvols blancs i tendres rotllo evax tanga, no: núvols de merda. Núvols de vale, avui em quedo al llit. Núvols que són indicis d’esgarrapades que són presagis de mal humor. I que sí, que arcs de ferradura i fonts i patis interiors a vessar de palmeres. I, que sí, que per fi, cortines bordeus. I bosses de brossa i rajoles de ceràmica i mosaics blau elèctric i gats bruts de pèl esmicolat a cada cantonada. Però núvols. Núvols núvols i núvols. I jo, això -vull dir això dels núvols-, jo això sí que no.

cent matins res

2010-02-14T23:04:00.001+01:00

Cent matins res. Cent matins boira, clímax i màxims –als mínims, fa dies que hi he arribat. Cent matins sol que acabin en tempesta, com el de dimecres, que vam sortir del hostel massa depressa i de cop pam: diluvi, banyeres, bassals, oceans. I nosaltres com si res. Nosaltres tot el matí fumant compulsivament a la sorra, mirant el rellotge cada deu minuts i esperant la llum. Esperant com si ens hi anés la vida. Esperant i esperant i esperant el final del túnel, la superfície del pou, la puta clariana. I ella que no, i nosaltres que sí, mullant-nos i mullant-nos i mullant-nos i contant gavines al port, mirant l’Atlàntic des de les roques i amb els ulls negats. I tot el matí aquesta incomoditat de la roba xopa. Aquesta irritabilitat de viure en una maleta de dimensions embarcables, aquesta repugnància que desprenen en mi les mantes i les dutxes d’hotel. Tot el matí així, en estat d’abducció, intentant endevinar si és a fora o sóc jo que ploc i és amb mi que definitivament tot s’inunda. Intentant descobrir si el fred nevera ve de dins o no és més que bafarades de Garbí. Tot el matí així, impertorbables. Olorant sal i humitat i omplint-nos la tràquea de passeig marítim. Tot el matí evitant evitar-nos. Evitant-vos jo, sobretot sobretot, per les mirades va, l’últim i marxem? perquè no ho enteneu però jo ja estic bé així. Jo no marxo. No ho enteneu però jo no em penso moure. Vull quedar-me aquí tots els matins grisos que em quedin, evitant la pluja i la vida i aquesta merda de sinergia social que l’empeny i que a mi, com no pot ser d’altra manera, em fa al·lèrgia i m’ofega. No enteneu que vull quedar-me aquí cent matins més, caminant per Essaouira amb les mans al clatell, l’esquena recta i el cervell tranquil. I a Venècia, si vosaltres voleu, que sigui blau. I que s’acabi per sempre el carnaval. Però aquí, siusplau siusplau, que tot sigui gris cendra i evit.

sofà

2010-01-26T22:52:00.003+01:00

Vull tenir tots els vespres del món per enfonsar-me al sofà, com en l’escena aquella de Trainspotting que el Renton va posat al màxim i de la flipada se li obre el terra i ell cau i s’enfonsa per l’alfombra com xuclat per una força superior o per la gravetat, no ho sé, una cosa molt xunga que suposo que només et passa si vas així. I res, que el tio escolta Lou Reed i s’ho passa teta –crec- des d’allà sota. I se’l emporten a l’hospital súper xungo i ell segueix allà enfonsat al forat i l'arrosseguen amb la camilla pels passadissos rotllo corre corre que aquest la palma fijo i el tio allà, quin jefe, a l’alfombra, veient-ho tot com des del terra. I això, que el meu sofà és igual però sense el colocón: si t’hi asseus, t’hi quedaries la vida.

peeling

2010-01-22T13:03:00.006+01:00

A hores d’ara, després del pou, ja començo una altra vegada a la buidor existencial cíclica que em persegueix trimensualment com una certesa sòlida en forma de núvol de color rosa. El nothing aquest que jo sé que em mira encara que no plogui, i que jo sé que es limita a esperar el moment de debilitat oportú per procedir a l’abducció total del meu bon estat mental. A hores d’ara ja passo pel rotllo de sempre: l’habitual llevar-me un matí boira i pensar que hauria d’escombrar el terra perquè, al final, una nit vindràs a dormir i no ens n’adonarem i passaran àcars gegants rodant a lo Western. El rotllo aquest i el què estic fent amb la vida, que fa segles que no llegeixo no passejo no macbejo no escric no ric no menjo no dormo no t’estimo no hi sóc bla bla bla i tota la merda aquesta. Tot això i, ara que hi penso, que fa segles que volia preguntar-te si aquella vegada al TNC et vas passar el vespre mirant-me simplement perquè jo et mirava o si, com jo crec, em miraves perquè tu erets tu i jo era jo i no hi havia res a fer i els dos ho sabíem.

curem-nos

2010-01-21T23:04:00.002+01:00

Ho diu tothom -i jo m’ho crec-, que això no pot acabar-se aquí. Ho diu tothom i tothom té raó, que prou de neons ara verds ara grocs ara roses ara lletres despenjades ara emes i eles foses. Prou de passar-nos l’hivern de vacances mútues, com si el cel no existís i amb la pell freda. Gelada. Prou de calfreds infantils i estúpids a les galtes per haver decidit rentar les ulleres amb aigua i sabó. Ho diu tothom, que les segones oportunitats es busquen, i nosaltres –ho dic jo-, les trobarem. De fet, sort de les cançons. Sort de les cançons i de tenir-nos a nosaltres com a metabòlit indeterminari principal i punt d’inflexió estrella per naturalesa.

que no m'has dit

2010-01-17T15:29:00.004+01:00

Hauria preferit explicar-te els meus petits incendis domèstics. El no veure’ns mai més, el sentir-nos eternament culpables de la incomoditat que ens causa el furtiu estar desperts d’un diumenge al matí. Hauria volgut parlar-te de perfums, penjolls, rellotges i mocadors de seda, però no vaig tenir temps. Matins de cendra, carreteres.

I ara, que s’hi escau amb tanta exactitud i antonomàsia, podria, no sé, sortir el sol una mica. Res, uns quants mesos i prou, per poder autodemostrar-nos que no som tan males persones i que a vegades encara acostumem a tenir sort. I tornar a les sandàlies, a les tardes humides de molsa i rieres. Als camps de blat socarrimats de vespre d'estiu.

teleobjectiu

2010-01-06T18:46:00.000+01:00

Hòstia, va, animem tot això una mica. Va, jolin, sopem, viatgem o fem coses guais i pengem fotos a les faroles explicant-ho que tothom ho sàpiga i divertim-nos i tinguem vides interessants. Que aquests dies són abisme esquitxada rollo Tutuki Splash, però després venen setmanes senceres de passejar per la Polynesia i ens n’acabarem cansant. Ei, va, oblidem-nos de les crisis d’identitat que pateixo cada cop que els del Delyplus em canvien l’intensitat de l’espuma i seguim mirant fotos que ens motivin grans gestes. Ocupem tots els terrats de Barcelona i fumem, o passem-nos setmanes escrivint petons en poemes. Obrim les finestres, baixem als xinos, comprem hules d’espècies i fruites i empaperem el pis. Passem-nos diumenges sencers en principis d’estacions i acceptem d’una vegada per totes que les millors arracades es perden els pitjors dissabtes a la nit. I que no hi ha res a fer. Anem al centre i comprem-nos, urgentment i definitiva, uns altres texans preferits.

en venda

2010-01-05T01:06:00.002+01:00

Jo estudiant a l’habitació i matrimonis jubilats entrant aleatòriament i mirant els meus poemes com si estigués pirada; jo llegint al sofà i parelles de pastelitos anem a comprar-nos una super house venint a veure la llar de foc demanant si poden tirar-s'hi fotos; jo al llit delirant de febre i que algú demani si hi ha un metge a la sala; jo al jardí i tot el carrer estenent roba, i que quina pena però que si ja l’hem venuda; jo al matí, amb els meus crispis, el meu mal humor i les meves ensaïmades, i autocars sencers de japonesos amb gorres-ventilador fent cua a l’entrada de la cuina, i ma mare cobrant entrada.

esperar ser una tempesta

2009-12-22T20:29:00.007+01:00

"però és com si aquelles sabates fóssis tu,
que t'has deixat sencera a casa"

Oliver.

Que passar, no passa res. És fàcil. El mateix procediment de sempre, la mateixa regla de tres: si muntanya, jerseis; si neu, descansos. Si família, la Nikon; si hiverns, literatura. Però és que em sembla que les tres últimes setmanes he passat en 2P per sobre dels dies. Dels dies de veritat, vull dir. D’aquells de llençols i propiocepció mútua alterada. De despertar-nos i ser tempestes o raspalls de dents elèctrics amb llumetes rotllo ovni tamany industrial. D’aquells de baixar a la fleca a primera hora i comprar quilos i quilos de segons i silencis, només. Dies bah, en què la principal raó per fer una cosa és, bàsicament, que no hi hagi cap raó per no fer-la. I jo què sé, que ara que ho analitzo de prop i amb perspectiva ho veig i penso que definitivament sí que he passat una mica de tot aquestes últimes setmanes, i que m’he dedicat al sobremorir amb dignitat, més que res. I que tot això sempre és la mateixa història en bucle i que et cuidis, que t’estimaré sempre perquè ja no te necessit per res.

Bed & Breakfast

2009-12-17T17:55:00.001+01:00

Franquejar la frontera dels cinc-cents edredons que hi ha entre el meu cos manta elèctrica i la resta de l’habitació per parar el despertador és Sibèria. Viure apartada del radi tèrmic que desprèn la miniestufeta que m’ha de salvar l’hivern vol dir, en definitiva, morir. Aventurar-me a sortir del microclima que hem creat aquí durant la tarda i anar més enllà de l’habitació del Xavi per agafar el telèfon és, apocalícticament, borrasca pell de gallina i cel estalactita.

Epístola a un artista ambigu

2009-12-14T17:54:00.001+01:00

Arribar un dilluns –per exemple- i que sigui el dia més fred de la història, que ens pesi cada vegada més la vida i la mandra. I els núvols. Arribar al metro a hores detingudes, xopa i amb el nocturn de fil musical. Arribar a casa carregada com si fos de fora, quan en realitat no faig més que marxar-ne/tornar-ne cíclicament. Arribar al pis i que sigui el més fred i fosc de la història, que el terra, sense tu, segueixi esquerdant-se contínuament. Ah, sí, i que la tovallola que penjaves sempre darrere la porta, aquesta vegada, tampoc hagi caigut al terra.

sí

2009-12-13T23:44:00.000+01:00

Fer veure que no però voler-te. Voler-t’ho tot. Fer veure que no, però que avui tot sembli una mica com de mentida o de broma o de porexpan. Fer veure que no, però que sigui hivern portes, finestres i conductes de ventilació oberts de bat a bat. I morir-nos i congelar-nos i que nosaltres sigui un mai immens tota la vida. Fer veure que no però finals i principis i jo què sé. Fer veure que no però sí. Fer veure que no però castanyes, xurros, barrets, galtes glaçades, guants foradats i vinga, va, passegem-nos tota la tarda mútuament, amunt i avall, que ens vegin. Que sembla mentida que no t'adonis que una xocolata calenta, un petó, quinze cançons i cinc-cents cacaolats calents no acaben de ser mai del tot suficients com per fer-me passar les ganes de tu així tan depressa, ho sento.

plàstic

2009-12-03T22:09:00.002+01:00

De verí. D’un tret al cap. Amb els cordons de les sabates, deixant de respirar. De calor, d’empatx, de vertigen. De mentida. De cop. De pipí, de mal de cap. De cotxe, tren o aeronau. De pobre, de por, de casualitat. Per error. De sobredosis. D’operacions dermoestètiques, de tranquil·litzants, d’implant. De claustrofòbia, de velocitat, d’alçada, d’edat. De pena. De lleixiu o gasolina. De ressaca, d’abundància de fertilitzants. De pessigolles, de riure, de gas. D’al·lèrgia, ofegat o cremat. D’avorriment, de fusell, immolat. De brutícia, Agotat. De ràbia, de pas de zebra, de torreta al cap. De vergonya, de cansat, de tristesa. Morir de Nadal.

sky paradise

2009-12-03T00:19:00.003+01:00

És un passar-me setmanes mirant la cantonada i que torni tothom menys tu. És una mica com un pareu, siusplau, pareu de caminar d'una vegada. És un calla, calla, calla, calla, calla i no poder ni escoltar-te dels crits que fa el meu cap. Un truquem-nos que mai es materialitza. Amics de safata d'entrada buida, de recances i exilis pasteuritzats. I que sempre sigui tan difícil tornar-ho a intentar. Que el mecanisme per respirar ja no és l'afagar aire, és només el deixar la ment en blanc.

Reykjavík

2009-11-30T11:38:00.002+01:00

Dilluns dejavús de diumenges, dilluns boira. Dilluns vine, dilluns tren, dilluns mandra, dilluns Tintín. Dilluns impressores, dilluns vestit de seda, dilluns estufes elèctriques, dilluns cendra. Dilluns goles obertes en canal i ventiladors injectats en vena, dilluns filmoteca. Dilluns vine, va. Dilluns xiclet de maduixa. Dilluns divendres. Dilluns epítet pervers. Dilluns son, dilluns disfresses de porexpan i mercat de Santa Llúcia profanada. Dilluns història de l’art. Dilluns eh, va, vine. Ara en sèrio. Dilluns tirita. Dilluns moniato, dilluns tinta xina. Dilluns com totes les maneres possibles de constipar-se. Dilluns dilluns, dilluns dimarts. Dilluns grapadora, dilluns mandonguilles, dilluns bufanda. Dilluns mai. Dilluns anàfora ultrasònica. Dilluns absurdes capses de música. Dilluns tic-tac. Dilluns que t’he dit que vinguis, òstia. Dilluns diluvi universal.

vidre

2009-11-24T22:20:00.000+01:00

Tan és el travelling circular de tu i jo a l’andana. Tan és aquest matí i els crits dels dos quan la gent s’esfuma. Tan és tu cridant espera’t i jo fent veure que no ho sento. Tan és jo ~~corrent~~ marxant enfadada, amb les mans a la butxaca i baixant les escales mirant-me els peus cada vegada més borrosos i difuminats. Tan és jo sentint-te i fent veure que no, i tu primer parat, i després corrent al darrere amb les mans a la butxaca i baixant escales mirant-me a mi que cada vegada estic més borrosa i difuminada. Tan és. L’únic que ens queda d’aquest any és el núvol vermell d’edredons i mantes on ens morim a les nits. Algun dia, quan superi tot això del desastrisme caminaré com aquest matí. Amb les mans a la butxaca, mirant-me els peus i mossegant la cremallera de la jaqueta amb les dents. Caminaré andanes, voreres, semàfors, passos de zebra, ambulàncies, persones i llibretes enllà. A veure què m’hi trobo. A veure si tu segueixes cridant.

parla'm

2009-11-22T16:09:00.003+01:00

A vegades, segons quin divendres, més que res, em paralitza. El joc d’ombres, l’aire, els colors. Tall de digestió instantani. Els colors, sobretot. I els marges plens d’estiu encara ara, a finals de novembre. També ho fa el trobar-t’hi de sobte, pam, així a cop de revolt. Baixar la finestra –per això de la calor- i notar l’olor de casa que ja no cal que busqui als jerseis acabats de planxar.