Només veig la llumeta d’una casa
que ja no hi és,
que ja no hi és,
però que em fa sentir menys malaurat.
Fins que el perill es perdi a l’horitzó.
J.M.
Primer, el vent. Que es passa tot el dia despentinant núvols, palmeres, persianes de vímet i bosses de plàstic. Que amara el terra de cases, que enverina els últims anhels del sol, que intensifica el verd abrupte dels matolls a les muntanyes. Primer el vent -altiu- convertint-ho tot en cotó de sucre, i després tot el silenci que preteníem. Després tu. Tu i les truites de formatge, tu i els últims petons perfectes, tu i els cinc minuts abans de dormir. Tu i l’olor amarga del detergent. Tu, el vent, el silenci i tota la boira dels meus teus ulls.
1 comentari:
A veces el viento me dice que no me has olvidado y que guardas aromas de melocotones de media tarde aun impregnados en tu piel.
Un beso muy fuerte desde la capital, donde un desmotivado poeta urbano suspira al recordarte.
P.D: Me sigue encantando como escribes...
Publica un comentari a l'entrada