Encara no he tingut valor per superar la transhumància perpetuada ni tot el seguit de despropòsits on em condueix aquest etern sobreviure itinerant. No he pogut sobreposar-me a la naturalitat àcida d’un suc de poma, ni he sigut capaç de notar l’aigua calenta o el calfred de la meva pell amb les teves mans. Encara no he tingut temps per les carreteres molles, per les espelmes al terra, pels balcons en bidireccional. Encara em faltaria assaborir aquells viatges lents amb la finestra oberta, el punt àlgid d’una muntanya o el trepitjar amb descansos els carrers gebrats d’alguna ciutat. Encara no he tingut temps de digerir el vermell de les teves galtes, ni de somriure a les tardes, ni de passejar en bicicleta, ni d’assumir aquesta novíssima temperatura constant. Necessito –només- una tardor per asserenar-me, per parar definitivament de ploure i assumir en passat les nits absurdes de mirar-nos i no acabar-nos d’entendre mai.
A vegades, com és normal, el mar s’emprenya.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.
Sobretot tirites.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.
Sobretot tirites.
1 comentari:
Dius tantes vegades sentiments que sento... Gràcies.
Publica un comentari a l'entrada