A vegades, com és normal, el mar s’emprenya.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.

Sobretot tirites.

dijous

dijous

A l’andana buida deixo passar trens plens de son. M’assec. Faig veure que rellegeixo els apunts de Teories –així, per fer-me la interessant-, però en realitat encara dormo. Respiro vapor, tinc el nas arrufat i les mans congelades. I a l’estació, com a la plaça: ningú. Amb el fred tothom s’amaga, el fred és avorrit. Jo només m’espero a mi mateixa, per si aquesta vegada arribo abans de fer tard, per si en el tren de després hi viatja el meu bon humor. Em busco entre els abrics, però mai m’acabo trobant. Soc autoincompatible per naturalesa, contradictòria en essència. Sense remei, se’m escolen les primaveres de les mans. Quan finalment arribo a classe, ja fa estona que –per dins- sóc fum.

1 comentari:

. . . shhtt . . . ha dit...

a mi magrada pensar que estic a l'andana dels temps perdut...el temps k perdu entre vagons buscantme...
vui el meu tren, akell que sempre arriba segons el meu rellotge, k no em tenca les portes al nas...amb una puntualitat impuntualment incorrecte....
...corre, corre"! ...un altre tren...
em cela que n'hem perdut un atre eh:P