Tan és el travelling circular de tu i jo a l’andana. Tan és aquest matí i els crits dels dos quan la gent s’esfuma. Tan és tu cridant espera’t i jo fent veure que no ho sento. Tan és jo corrent marxant enfadada, amb les mans a la butxaca i baixant les escales mirant-me els peus cada vegada més borrosos i difuminats. Tan és jo sentint-te i fent veure que no, i tu primer parat, i després corrent al darrere amb les mans a la butxaca i baixant escales mirant-me a mi que cada vegada estic més borrosa i difuminada. Tan és. L’únic que ens queda d’aquest any és el núvol vermell d’edredons i mantes on ens morim a les nits. Algun dia, quan superi tot això del desastrisme caminaré com aquest matí. Amb les mans a la butxaca, mirant-me els peus i mossegant la cremallera de la jaqueta amb les dents. Caminaré andanes, voreres, semàfors, passos de zebra, ambulàncies, persones i llibretes enllà. A veure què m’hi trobo. A veure si tu segueixes cridant.

A vegades, segons quin divendres, més que res, em paralitza. El joc d’ombres, l’aire, els colors. Tall de digestió instantani. Els colors, sobretot. I els marges plens d’estiu encara ara, a finals de novembre. També ho fa el trobar-t’hi de sobte, pam, així a cop de revolt. Baixar la finestra –per això de la calor- i notar l’olor de casa que ja no cal que busqui als jerseis acabats de planxar.

Pot ser que un dia el món comenci en aquella teulada del carrer Rocafort. De moment, tot és com una mena de gran desastre, un quan arribem? amb límit tendint a infinit. Tot és una mica com si no se’m acabessin mai les ganes de tenir-te, com si després dels trenta-sis mil gerundis encara ens quedessin molts més vespres i neons intermitents per pair. Ahir, mentre compràvem els bitllets, vaig pensar en totes les maneres possibles de fer una maleta. Que no és el mateix Londres que Sevilla. Porto que Marràkesh. I en el dilluns, pensava. En que cada novembre segueix sent una putada sense banda sonora. En la diferència entre construir records o arribar finalment al dia de tenir-los. Pensava en la nit en una haima, en la sorra glaçada entre els dits dels peus. I en aquest tu estúpid de sempre, en aquest tu mirada d’oliva i de gel. Pensava en tu i en totes les longituds irreductibles del nostre petit gran desert.

“Este es el entrenamiento en relajación con cinco grupos de músculos. Adopte una posición cómoda y relajada. Cierre suavemente los ojos y vaya tomando consciencia de sus sensaciones de tensión y de relajación a medida que realiza los siguientes ejercicios”

Tot just anava a escriure que em sembla que li he trobat la gràcia a aquesta espècie de tardor de marca blanca, a aquesta mena de fred esterilitzat, quan se’m ha acudit sortir al balcó a fer-me la interessant i he descobert que ja penjaven els llums de Nadal. Quin desastre. Que al pis no hi ha radiadors i sembla que les finestres siguin de plastilina. Que qui em vindrà a salvar quan surti de la dutxa i em mori de congelació. Que em faig farts de voler regalar-te la vida i tu, pesat, que no merci. Que estic cansada de dir-te que jo només vull primaveres i trinaranjus. I borbollons de felicitat.

- Em que pensas?
- No tempo. Todo.

Despertar-me tots els mitjos matins de primavera possibles i arribar a la cuina amb els llençols marcats a la pell. Trobar-me l’Estellés amb un suc de taronja i parlant amb el pare, com quan era petita. Sortir al jardí i pensar que aquest sol meridià zero tampoc està tan malament. Respirar, i notar la humitat salada de qui sap el mar a tres passes. Que les galetes no durin cruixents massa dies, que les llàgrimes salades de diumenge deixin d'encartronar-se a les galtes. Que el porxo de l’entrada sempre tingui el llum encès. Haver de decidir de nou el color de les parets, i que cada vegada que vulgui tornar a casa hagin de passar setanta-sis mil continents.

Ara al pis s’han posat de moda les torrades al forn de roquefort amb nous, i que duri. Que duri més que aquest cap de setmana no hi sóc, que me’l passaré llegint, cargolada al terra amb l’estufa a tres pams. Que l’ona expansiva no arriba mai tan lluny com per poder passejar-me descalça, tan tranquil•la, per aquesta mena de castell encantat tan buit de vosaltres. Que aviat ja no em quedaran escales, ni caixes, ni pòsters, ni llumins per anar-me incendiant. Ara ja fa dies que hi rumio, i encara no he aconseguit endevinar què és el que em fa més mal, si allò que mai va ser perquè no volies, o si, definitivament, l’haver-te trobat.

Avui a Literatura m’ha semblat que s’acabava una mica el món. I que a les tres sortíem i no quedaven passadissos, ni portes, ni escales, ni fred, ni núvols, ni arbres, ni fulles, ni cucs. Ni la pluja aquesta que se’ns ha calat fins als ossos quan anàvem cap als ferrocarrils, ni els bassals-piscina on hem anat relliscant consecutivament. Com si algú hagués esborrat les tornades a casa amb els cabells gotejant, les jaquetes humides, els mitjons xopats i les bambes-palangana d’aquelles que quan camines van fent un incomodíssim ft ft ft ft ft ft ft ft ft constant. Que no hi havia ni targetes de metro empapades, ni finestres mal tancades, ni diluvis particulars. Ni llums de Nadal a la Gran Via, ni globus, ni festes d’aniversari, ni estovalles de serpentines liles, ni castanyes, ni constipats. Ni fandangos, ni acordions, ni fanalets, ni misèries d’aquelles que no s’expliquen, ni programes de ràdio a punt d’estrenar.

Més que per la llista de distorsions cognitives –que, recordem, estic a 7 de 10-, em sembla que és perquè funciono una mica a base d’hòsties i que ara començo a veure el canvi de rasant a 90% de desnivell. Tot a punt per començar a relliscar. I gas.

Cop de puny a la panxa. Vertigen i desplomar-se a camera lenta amb els ulls tancats de no voler pensar. Decisions precipitades que d’entrada són la llum i que després, inevitablement, acaben per encegar-te. Blau cel i poals d’hivern, no saber -encara- on és casa meva. Lloguers i assassins a sou. Observar-nos sortint de l’escola amb la bossa de l’esmorzar buida i el mocador penjant de la bata, i sentir que aquelles tardes semblaven el principi de la felicitat. Plats de plàstic i sandwich de nocilla. I impactar-se, anys més tard, adonant-nos que en realitat allò era la felicitat. Que la vida sencera recau en l’anticipació de moviments. I en aquesta espècie de mania de prometre –sempre- més del que és.

El sol es pon a Porto. Ni balcons a Barcelona, ni terrasses a Montmartre ni hòsties. Porto. I encara que no sigui amb sabates de taló ni se’m senti abans de girar la cantonada, cansar-me de pujar i baixar i pujar i baixar i pujar i baixar per l’empedrat de Ribeira. Porto i gira-sols a les butxaques, i ràdios enceses en taxis que miren com passen les nits. I aquest sol postís de 'gominola' que brilla esperpènticament sobre el Douro,  i aquestes escletxes que encenen els fanals i que tant mal fa pensar-les. No és que esperi a que es faci de dia; amb una mica de formatge i tres o quatre hamburgueses crec que sobrevisc. Que últimament em sembla que el món és molt nostre i no acabem de ser-ne prou conscients. Que últimament tot és tan fàcil com una instantània des de Gaia, i haver de triar en quina banda del riu volem passar-nos la vida.

M’omplo els dies de coses a fer per no pensar en hiverns insípidament irrevocables. I somriures. Les setmanes han deixat de ser eternes tardes de divendres i ja no cal que ens esperem fins a les tantes per apagar els dies. Em torno a despertar feta un manyoc de tu amb els llençols marcats a la cara, i encara no he après a reduir el temps invertit en la preparació del termo per poder tornar a dormir cinc minuts més. De moment, no m’he acostumat a tancar els porticons quan surto de la dutxa. Aquest any, sempre que sóc a l’ascensor em passa que he de tornar a buscar les ulleres de veure la pissarra, i encara és hora que superi això de sortir al carrer de fosc. Les tardes, com sempre: si no és a la biblioteca o al Lisboa, me les passo al 56 intentant no fer tard a buscar la Inès al Conservatori.

Va, si, marxem. Fes maletes i fugim d’aquest final apocalíptic d’estiu. Evitem-ho, obviem-ho, no cal, no el vull patir. Aquest any no vull veure com torna el fred. Va, si, fugim de trepitjar fulles seques amb la bicicleta i de les abraçades ‘tot anirà bé’. Sempre les he trobat absurdes i totalment prescindibles. Va, si, siusplau, amaguem-nos tranquils a la meva terrassa i dediquem-nos a passar l’hivern entre llibres, a escriure versos de Ligeia a les parets del menjador. Refugiem-nos en plats d’espaguetis amb salsa de tomàquet a quarts de sis del matí, passem-nos les nits al Bingo o enterrem-nos vius sota l’edredó cada vigília de festiu. I, després de tot, morim-nos una mica rotllo “Now it's up to you”.

Em sembla que aquest any passaré l’hivern a Ikea. O com a mínim, els diumenges. O m’enduré la feina a casa i em passaré el cap de setmana muntant cadires i taules, penjant cortines o pintant habitacions. En silencis al buit. Amb un Tetley calent a l’última repisa de l’escala esperant que acabi la segona passada de corró. I quan acabi d’esborrar l’últim centímetre blanc, agafar la tassa amb les mans i deixar-me caure –amb mitjons- paret contrària enllà, fins arribar al terra i quedar cargolada com un gat. Quedar-me hores mirant la Gran Via, intentant recordar quan va ser que vaig recaure a tot això de la pell de gallina eterna i la vulnerabilitat absoluta.

Hi ha la fòbia aquesta al setembre, que a mesura que avança el mes es va fent més plausible i generalitzada. Fins que s’acaba acceptant socialment, i esdevé un dels motius principals de l’increment de matrícules al gimnàs. I després hi ha l’armari, ple a vessar, que no hi ha manera de tenir-lo mai endreçat, que no hi ha manera de tancar-lo. Hi ha els amics circumstància, els amics tic-tac. I el jugar a pescar mongetes dins l’olla deu minuts abans de l’hora de dinar. Hi ha, també, els glaçons de pintura, i després, les feinades a treure’ns les ditades de l’esquena abans que ens vinguin a buscar. Epitafis i mandonguilles, benzina i mals de cap. Ah, i les ganes de Barcelona, el no poder entrar a casa a les tardes i les últimes nits esgarrapada abans del fred paradoxal.

"si eso de antes era sólo sexo, te han sobrado unas cuantas caricias"

Tot començarà una d’aquestes tardes absurdes de setembre, de la manera més impossible que et puguis imaginar. Serà creuar-nos per un pas de zebra, tres segons, número de mòbil i sense saber com, trobar-nos despentinats, tirant frenèticament pantalons, endolls i biblioteques en una trolley última generació amb comandament a distància. No sabré encara ni com et dius, però no ens n’haurem adonat i ja estarem esperant per facturar. Viurem a qualsevol àtic inaccessible de qualsevol escala gastada de qualsevol dels carrers d’Angel. Soparem –sempre- fish and chips, i passarem els vespres a la paradeta de llibres que posarem sobre caixes de fruita just davant de l’RBS del costat del metro. Quan arribi la tardor i ens haguem començat a conèixer, quan no hi hagi turistes i la gent torni capficada de treballar, t’encendràs un piti i et fregaràs les mans per escalfar-te. I jo et miraré distreta i pensaré que encara no he trucat a casa, i que les escales mecàniques del metro, amb tu són una mica més suportables que abans.

Baixar a Mornington cada nit, subhastar les morts cerebrals amb més glamour de la història a la platea del Koko cada vegada que decideixis que sí, que finalment deixes de mirar-me i et cases amb mi. Resseguir faroles taronges per The Cut com si fossin molles de pa, arribar a la Tate per darrere i sentir que la meva vida és més circumstancial que qualsevol dels llibres de John Latham. Que aquesta setmana, per trencar una mica la dinàmica, no puc deixar de xiular les cançons d’Élena. Que faci més fred a fora que a dins, i que just a cinc dies de tornar, em segueixi sentint tant petita com si m’hagués passat l’estiu tancada en un ascensor tamany Therrien.

Ahir al vespre després de les sis cerveses vaig tenir un zoom out d’aquells anàlisi de la situació en condicional. D’aquells de difuminar-se i prendre consciència d’un mateix en tercera persona. Una mica com si fos un cop de martell al mig del cap. I vaig decidir que encara que no em creguis, em sembla que acabaré tancant poals. Que ja sé que tot és intentar-ho però jo ara em sento incapaç. Em compraré definitivament la Polaroid de Portobello encara que no hi hagi carrets, i canviaré de passatemps fins que se’m acabi una altra vegada la paciència. I que la meva vida torni a ser tan avorrida com la de qualsevol dels mortals.

[nota mental: començar a tornar a casa abans que es faci fosc]

Em despinto. Em despinto quan a les sis del matí comença a entrar la llum per les escletxes i he de tapar-me amb els llençols per tornar a dormir, quan passejo per Westminster i creuem el pont de nit. Em despinto cada diumenge a la gespa de Hyde Park, quan tothom s’adorm. Despintar-me com a únic símbol de l’inici decadent de la davallada de l’estiu. I això que aquí a London fa una calor impossible. Avui he decidit entrar definitivament a l’Enis’s, asseure’m a la taula del costat de la finestra. Avui he oblidat per primera vegada el take away, que les pàgines no s’omplen soles i caminar mirant enlaire no és gens productiu. I enyorar una mica Barcelona quan tothom em diu “oh, it’s so great!!”.