la vida fugint

M’he passat la tarda asseguda davant de la Torre de les Hores, esperant mig amagada, per si venia algú a trobar el missatge de dins de l’ampolla. El cel, apunt de vessar-se de tant ple com estava, i mans peus nas boca i orelles en procés irreversible de congelació. S’ha anat fent de nit, i allà, ningú. I jo, avorrida, empetitint els ulls per contar minuts en un rellotge que amb prou feines té hores. He intentat repetidament asserenar-me, però quan estava a punt d’aconseguir-ho, sent una mica Orfeu no he evitat l’esquivar la mirada. Em sembla que ara és un d’aquells moments de necessito un apuntador que em recordi què toca. M’he quedat en blanc i descolocada, com en aquella audició de Nadal, quan davant del Nocturn nº 14 en fa sostingut menor, no vaig saber on amagar-me.