Podríem haver-nos-hi quedat trenta dies més, a Sevilla. Una mica així com sense voler. Decisió d’última hora, com si ens hagués sortit un imprevist. De fet, podríem haver camuflat l’error burocràtic amb l’excusa perfecta per seguir passejant entre tarongers fins que ens sortissin –encara més- butllofes als peus. I gastar les nits estirats al terrat de la pensió Picasso entre alenades de fum. Tranquil·lament, amb massa estrelles buides a sobre la taula i La Giralda a tocar de la mà, més sumptuosa que mai. Estic segura que als balcons de Triana ens hauria arribat la primavera una mica abans. Però no, en aquell moment fatal d’histèria incipient no vam saber asserenar-nos i respirar fons. Hauríem d’haver carregat maletes i fugit. Agafar el primer bus de tornada a la calle San Gregorio i demanar –suplicar- a la casera greixosa que ens permetés aixoplugar-nos al seu cau farcit d’erasmus durant un mes més. Però no: vam ser dèbils. I això passa factura. I, a més, és avorrit.
A vegades, com és normal, el mar s’emprenya.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.
Sobretot tirites.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.
Sobretot tirites.
1 comentari:
Sí, sí... molt semblants al que m'ha passat a mi amb Berlín... podria haver intentat que la Bundespolizea m'arrestés però al final he tornat. Sí, hi ha una gran diferència entre Sevilla i Berlín... que probablement sigui d'uns 20 graus. Tot passa factura...
Publica un comentari a l'entrada