A vegades, com és normal, el mar s’emprenya.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.

Sobretot tirites.

dijous

bombay

Ahir al vespre després de les sis cerveses vaig tenir un zoom out d’aquells anàlisi de la situació en condicional. D’aquells de difuminar-se i prendre consciència d’un mateix en tercera persona. Una mica com si fos un cop de martell al mig del cap. I vaig decidir que encara que no em creguis, em sembla que acabaré tancant poals. Que ja sé que tot és intentar-ho però jo ara em sento incapaç. Em compraré definitivament la Polaroid de Portobello encara que no hi hagi carrets, i canviaré de passatemps fins que se’m acabi una altra vegada la paciència. I que la meva vida torni a ser tan avorrida com la de qualsevol dels mortals.

2 comentaris:

Albert ha dit...

si ho fas et regalaré una colleja i una llibreta cada vegada que et vegi.

Anònim ha dit...

M'apunto a l'iniciativa! Una colleja i una llibreta,...acabaras anb el clatell vermellet i un matalas de llibretes!

El Poal gros