subterranean flowers

Tot començarà una d’aquestes tardes absurdes de setembre, de la manera més impossible que et puguis imaginar. Serà creuar-nos per un pas de zebra, tres segons, número de mòbil i sense saber com, trobar-nos despentinats, tirant frenèticament pantalons, endolls i biblioteques en una trolley última generació amb comandament a distància. No sabré encara ni com et dius, però no ens n’haurem adonat i ja estarem esperant per facturar. Viurem a qualsevol àtic inaccessible de qualsevol escala gastada de qualsevol dels carrers d’Angel. Soparem –sempre- fish and chips, i passarem els vespres a la paradeta de llibres que posarem sobre caixes de fruita just davant de l’RBS del costat del metro. Quan arribi la tardor i ens haguem començat a conèixer, quan no hi hagi turistes i la gent torni capficada de treballar, t’encendràs un piti i et fregaràs les mans per escalfar-te. I jo et miraré distreta i pensaré que encara no he trucat a casa, i que les escales mecàniques del metro, amb tu són una mica més suportables que abans.