A vegades, com és normal, el mar s’emprenya.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.

Sobretot tirites.

divendres

the art book

Em sembla que aquest any passaré l’hivern a Ikea. O com a mínim, els diumenges. O m’enduré la feina a casa i em passaré el cap de setmana muntant cadires i taules, penjant cortines o pintant habitacions. En silencis al buit. Amb un Tetley calent a l’última repisa de l’escala esperant que acabi la segona passada de corró. I quan acabi d’esborrar l’últim centímetre blanc, agafar la tassa amb les mans i deixar-me caure –amb mitjons- paret contrària enllà, fins arribar al terra i quedar cargolada com un gat. Quedar-me hores mirant la Gran Via, intentant recordar quan va ser que vaig recaure a tot això de la pell de gallina eterna i la vulnerabilitat absoluta.