A vegades, com és normal, el mar s’emprenya.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.

Sobretot tirites.

dissabte

iglú

Pot ser que un dia el món comenci en aquella teulada del carrer Rocafort. De moment, tot és com una mena de gran desastre, un quan arribem? amb límit tendint a infinit. Tot és una mica com si no se’m acabessin mai les ganes de tenir-te, com si després dels trenta-sis mil gerundis encara ens quedessin molts més vespres i neons intermitents per pair. Ahir, mentre compràvem els bitllets, vaig pensar en totes les maneres possibles de fer una maleta. Que no és el mateix Londres que Sevilla. Porto que Marràkesh. I en el dilluns, pensava. En que cada novembre segueix sent una putada sense banda sonora. En la diferència entre construir records o arribar finalment al dia de tenir-los. Pensava en la nit en una haima, en la sorra glaçada entre els dits dels peus. I en aquest tu estúpid de sempre, en aquest tu mirada d’oliva i de gel. Pensava en tu i en totes les longituds irreductibles del nostre petit gran desert.

1 comentari:

carme ha dit...

a cada frase m'ha agradat més aquest "iglú".