vidre

Tan és el travelling circular de tu i jo a l’andana. Tan és aquest matí i els crits dels dos quan la gent s’esfuma. Tan és tu cridant espera’t i jo fent veure que no ho sento. Tan és jo corrent marxant enfadada, amb les mans a la butxaca i baixant les escales mirant-me els peus cada vegada més borrosos i difuminats. Tan és jo sentint-te i fent veure que no, i tu primer parat, i després corrent al darrere amb les mans a la butxaca i baixant escales mirant-me a mi que cada vegada estic més borrosa i difuminada. Tan és. L’únic que ens queda d’aquest any és el núvol vermell d’edredons i mantes on ens morim a les nits. Algun dia, quan superi tot això del desastrisme caminaré com aquest matí. Amb les mans a la butxaca, mirant-me els peus i mossegant la cremallera de la jaqueta amb les dents. Caminaré andanes, voreres, semàfors, passos de zebra, ambulàncies, persones i llibretes enllà. A veure què m’hi trobo. A veure si tu segueixes cridant.