És un passar-me setmanes mirant la cantonada i que torni tothom menys tu. És una mica com un pareu, siusplau, pareu de caminar d'una vegada. És un calla, calla, calla, calla, calla i no poder ni escoltar-te dels crits que fa el meu cap. Un truquem-nos que mai es materialitza. Amics de safata d'entrada buida, de recances i exilis pasteuritzats. I que sempre sigui tan difícil tornar-ho a intentar. Que el mecanisme per respirar ja no és l'afagar aire, és només el deixar la ment en blanc.
A vegades, com és normal, el mar s’emprenya.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.
Sobretot tirites.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.
Sobretot tirites.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada