Llàstima que a dins tot sigui bodegons i natures mortes. Petiteses, malsdecolls, barbaritats. Llàstima que aquí dins tot sigui sil·logismes, kleenex, ampolles d’aigua tamany industrial. Les misèries dels dies senars. Literatura al bus nit com la única fórmula per la supervivència. Agulles d’estendre roba i l’olor de l’últim suavitzant. Final de mes sota mínims –més del que seria habitual. Sopars que allarguen l’essència de les coses com dedicar-me setmanes a obrir capses plenes de perfum perquè desapareguis. Merda. Haurien de prohibir les tonteries potencialment irreparables, les faroles caient en picat. Hauria d’existir una convenció ctrl+z universal que ens ajudés una mica i ens fes la vida més fàcil de portar. Que al final sempre em passo els dies com si fossin compte enrere: ajupida sota un cotxe i pensant que si vermell o que si blau. I no sé com m’ho faig, en sèrio, però sempre acabo tallant el cable que no tocava, i pam.
A vegades, com és normal, el mar s’emprenya.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.
Sobretot tirites.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.
Sobretot tirites.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada