L’espera desmesurada sota la llum taronja dels fanals. Les corones de vidalba, la humitat ignífuga, les galtes i les barbetes esquinçades. El mal als turmells, el so enllaunat i aquell sentiment desèrtic de la vida en sordina. Els nervis, l’escalfor corporal mal controlada. Les ombres, el pujar solemnement l’últim graó de les escales i l’arribar tremolant a la plaça. L’esglai de les espurnes, el fum ingràvid, la plenitud musical d’aquest quadre. Primer l’haver preferit morir i, després, la impossibilitat centrípeta de deixar definitivament d’espantar-se. Primer tot això i, al final, els teus ulls de nou. Això i, per descomptat, la incredulitat divina de la primera nova bafarada d’aire.
A vegades, com és normal, el mar s’emprenya.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.
Sobretot tirites.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.
Sobretot tirites.
1 comentari:
Cert, clar i breu.
Publica un comentari a l'entrada