Burxar. Passar-nos el matí arraulits com un drap que es remena les ungles. Ser assertius en la mesura justa, punyir ferro rovellat. Burxar. Furgar minuciosament forquilles i baranes. Latrines, calderes, cuines, xupitos de serotonina i tasses de porexpan. Burxar cada vespre i després pretendre el retorn indubtable a l’equilibri mental inicial. Burxar com baixar a comprar al súper, com que se t’escapi el metro, com acabar morint-nos al vestidor del gimnàs. Burxar fins al màxim que es pugui i passar-se tres pobles. O seixanta parades de metro. O tota una vida. Una mica allò de l’insistir posar-se a prova, la grandesa d’arribar al límit per veure de què un és capaç. Reiterar dutxes d’aigua freda, respirar dins d’una bossa. Masoquisme eclèctic, suar intravenositats. Atiar situacions difícils fins al punt més àlgid. La predilecció insofrible de l’apostar-ho –sempre- tot a una carta. I que la caiguda sigui tan apocalíptica com mai no ho haurà sigut abans.
A vegades, com és normal, el mar s’emprenya.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.
Sobretot tirites.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.
Sobretot tirites.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada