The perfect way to start

Després de milers de cactus i més enllà de totes les sargantanes que s’havien anat deixant la pell morta pels vorals del camí. Allà, una vegada travessats els impossibles passadissos de roques. Després dels bancs de peixos, dels crancs immensos. Després l’oasi d’aigua traslluïda que ens deixava entendre la complexitat vital de tot allò que, tard o d’hora, s’havia d’acabar. Just allà, entre estius inherents d’ungles vermelles, entre hiverns somorts d’arbres congelats. Havent superat el desert tempestuós de sorra negra, havent sobreviscut a les riuades d’aigua gelada i al vertigen del penya-segat. Allà palplantat, com esperant-nos, notàvem la presència del far. El nosaltres com l’objectiu implícit i indispensable del créixer. El far com l’al·legoria perfecta del nostres futurs en condicional. Tal volta intermitents, tal volta impossibles. Però sempre inevitablement necessaris i satisfactòriament reconfortants.