no sé què és

Immens, segueixes regant la gespa. Amb aquest encant parsimònic i el mig somriure solemne de quan tot sembla al seu lloc. Jo llegeixo Joyce i, més enllà del jersei, se’m escola la pell de l’esquena entre els cordills de l’hamaca. Avui fa un vespre de cel humit i polsós, de llençols arrugats, de núvols que rodolen. No crec que en siguem gaire conscients, però estem vivint un moment curtíssim de saó, pins i balanceig que recordarem sempre. Ens sobrevindrà, a vegades, mentre estiguem sopant a la terrassa. Sempre després de sentir de nou aquesta olor de terra que ens entortolliga el juliol i que t’encén les galtes.