A vegades, com és normal, el mar s’emprenya.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.

Sobretot tirites.

dimecres

etcètera

"Quan s’enlaira un avió, hi ha un instant que sembla impossible. Passa tot just quan el tren d’aterratge i la pista, simultanis, s’alliberen de l’últim pes de la nau. La màquina encara toca terra, però ja és de l’aire: si fóssim prou veloços, la podríem aixecar amb una mà. En aquest instant fugaç, els voladors de vegades tanquem els ulls, i de vegades els mantenim oberts per demostrar-nos que no tenim por. Però tampoc no parpellegem. I a partir d’aquí, elevació. Hem de tornar a ser horitzontals per sobreviure." 
M. Rojals


I jo allà, tot el matí penjant d'un núvol.

2 comentaris:

Cel ha dit...

Et...

Helena Bonals ha dit...

Entre l'elevació i el submergiment, cal moure's horitzontalment, de forma general, a la vida.

T'he vist a www.3cat24.cat