tot allò

Hi ha mirades que s’enyoren de la mar

ancorades a les dunes d’on les van abandonar

Crec que és just ara quan m’arriba als turmells l’inici abrupte i descontrolat de totes les promeses d’estiu. És curiós -penso- el trobar-se a faltar. I enyoro, perduda, l’olor de tarongina incrustada a la teva sal. No sabria massa bé com explicar-t’ho, però avui he entès, finalment, la importància infinita de tots els ports minúsculs, la perplexitat inequívoca dels dàtils, la tendresa humida de les figueres i la serenor somorta dels camins de terra. No sabria com dir-t’ho, però avui m’han semblat vitals l’escuma oliosa de les basses, les buguenvíl·lies roses, els molinets de vent o els banyadors regalimant-me les primeres gotes.