Fugir. Exiliar-me. Rapar-me al zero. O algo. Tornar-me a recollir la vida en caixes, cosir bassals estripats o jugar una altra vegada a l’empassar-me algues. Ensopegar amb la fiblada impossible d’un bitllet a Sardenya, retrobar-me amb la difícil olor dels matalassos freds o de la gespa eterna del caminet de l’entrada. Enfonsar-me sempre a l’últim graó, intentar oblidar l’eco de les siluetes fosques d’allà on hi havia hagut penjats els quadres. Evitar –sempre- el gust del sol en horitzontal, trepitjar-nos voreres com quan baixàvem corrent plovent per l’Avinguda Tibidabo. Marxar. Morir. Un canvi. O algo. I, al final del forat negre, un estiu dificilíssim. Un Londres ple de faroles, un hivern colgat de murs il·lustres o una tardor a vessar de pisos i de botes d’aigua.
A vegades, com és normal, el mar s’emprenya.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.
Sobretot tirites.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.
Sobretot tirites.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada