A vegades, com és normal, el mar s’emprenya.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.

Sobretot tirites.

dijous

mineral

Com saber que si em deixo rodolar arribaré a l’aigua, com l’aire porós i volàtil que ens omple el cotxe o com un passadís de torxes que ens porti arran de mar. Com un calfred que em recorri l’esquena, com la cera desfeta damunt l’estora o com les ombres canviants d’un capvespre gelat. Com aquests nostres moments d’empassar-nos bassals. Lent. Com la vida sense minutera. Intens. Perenne: mineral.