Una cuina. Dues cerveses i la minutera esquerdant-nos el cervell. Les mans abandonades, els teus llavis premuts. La meva gola trencada. És l’últim vespre i ens retorna, indiscutible, l’acidesa del ficar-se de nou la vida en caixes. Abans de l’abisme que separa una porta tancada recordem aquest nostre estiu de fred als matins i de boles de palla. Totes les tardes d’aixoplugar-nos i les gotes de suor regalimant-nos escales.
A vegades, com és normal, el mar s’emprenya.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.
Sobretot tirites.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.
Sobretot tirites.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada