Vaig tornar a casa com quan el mar arrossega un cadáver fins a la sorra: escopida, vomitada. Vaig despertar-me l’última nit del parèntesi en un llit equivocat que no feia justícia a totes les altres nits entel·lades i vaig tornar així, mig adormida. Precipitada. Vaig arribar de qualsevol manera i encara no he descobert com podria evitar aquesta incomoditat de voler-ho tot bonic i no saber ni com començar a pronunciar-te.
A vegades, com és normal, el mar s’emprenya.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.
Sobretot tirites.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.
Sobretot tirites.
2 comentaris:
Els matisos ho tenen tot i poc a poc tot es va graduant...
T'enyorava.
Publica un comentari a l'entrada