A vegades, com és normal, el mar s’emprenya.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.

Sobretot tirites.

diumenge

heli

Allò tan insignificant que m’és, sovint, invisible. Allò minúscul. Vapor, suor. Com una música persistent. La fragància de totes les coses. Una paraula tan petita que no puc escriure i, a la vegada, amb un significat tan immens que no sóc capaç de pensar. Un microsegon. Un microsegon que ho capgira tot i fa que la vida modifiqui la seva trajectòria. Totes aquelles petitíssimes porcions de vida que m’agradaria congelar per sempre i poder reutilitzar-les quan sí que ens hagin passat masses anys.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

fa cosa d'un anys me va passar aquets microsegon i no passa dia que no hi pensi

és una putada!

una

dErsu_ ha dit...

Masses? poden ser masses, els anys?