Tancar els ulls i només veure-hi verd menta al fons d’un got de mojito. Anar cap al sud, allà on el nostre món comença a arribar a la línia infinit, en aquell revolt dels camins de l’horta on m’havien explicat, de petita, que hi havia l’eix invisible número 0. Mirar-te als ulls sense que em veigis. Invertir tots els esforços en el després, sense voler-ho. Descalçar-se i treure’s els mitjons. Evitar els diumenges dormint fins a l’hora de dormir i obligar-se mecànicament a oblidar tota la resta, a posar les neurones en mode standby. Contar tres, mirar endavant i entelar els retrovisors de cançons que no ens deixin girar la mirada. Respirar fons i omplir-se els pulmons de carretera, i sentir que el quitrà baixa gola avall.
A vegades, com és normal, el mar s’emprenya.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.
Sobretot tirites.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.
Sobretot tirites.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada