A vegades, com és normal, el mar s’emprenya. I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades. Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.
Sobretot tirites.
dissabte
a white coffee mocha with cream
mentre esperava que sones la cabina de la cantonada a la terrassa de l'Starbucks del North Castle Bridge, he decidit que el temps passa verinosament lent quan intentes fer vacances de tu mateix.
Saps què he pensat? Que si tu t'asseus a una roca de l'extrem dret de la teva illa i jo a la punta d'un fjord de l'extrem esquerra de la meva península i criem molt i molt... potser ens podrem sentir :)
1 comentari:
Saps què he pensat? Que si tu t'asseus a una roca de l'extrem dret de la teva illa i jo a la punta d'un fjord de l'extrem esquerra de la meva península i criem molt i molt... potser ens podrem sentir :)
No trobes que en el fons no estem tan lluny? :)
Cuida't preciosa!
Publica un comentari a l'entrada