A vegades, com és normal, el mar s’emprenya.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.

Sobretot tirites.

dissabte

a white coffee mocha with cream

mentre esperava que sones la cabina de la cantonada a la terrassa de l'Starbucks del North Castle Bridge, he decidit que el temps passa verinosament lent quan intentes fer vacances de tu mateix.
.
[i si, segueixo sense poder posar accents]

1 comentari:

Eli* ha dit...

Saps què he pensat? Que si tu t'asseus a una roca de l'extrem dret de la teva illa i jo a la punta d'un fjord de l'extrem esquerra de la meva península i criem molt i molt... potser ens podrem sentir :)

No trobes que en el fons no estem tan lluny? :)

Cuida't preciosa!