tanca els ulls, dona deu voltes sobre tu mateixa i camina cent metres endavant. trenca pel primer carrero a la dreta, atura't i escolta: en una cantonada del Princess Street algu esta evocant el Van Morrisson. repren el cami, i et perds. corre The Mound avall darrere el primer 42 que vegis, arriba fins a Portobello. i quan ho hagis perdut tot, no et sentis les cames i et costi respirar, seu davant del mar. no tinguis res a fer, ni a pensar, ni res a dir, ni a oblidar. tanca els ulls, i concentra't en la banda sonora d'aquestes -curtes, curtissimes- tardes d'agost. omple't els pulmons d'algues i sucre cremat, i deixa que et comenci a ploure per dins abans de tornar.
A vegades, com és normal, el mar s’emprenya.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.
Sobretot tirites.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.
Sobretot tirites.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada