A vegades, com és normal, el mar s’emprenya.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.

Sobretot tirites.

dimecres

auto-odi

Morir-me tantes eternitats com substancialment em siguin possibles i encallar-me infinitament en cops d’aire cerebrals quan el sol s’envà, òbviament, –com m’encanta aquesta paraula- no és l’opció més políticament correcte. Però és únicament aquest necessitar esquizofrènicament anestesiar-me els pensaments, aquest morir-me de ganes de ser qui no –o mai- seré, aquest odiar-me compulsivament una vegada oblidada la primera raó aparent. És aquesta autocompassió de quan m’intueixo apunt d’entrebancar-me, aquest tediós sentit del ridícul un cop sóc a terra.

2 comentaris:

Albert ha dit...

Avui ets la dona adverbi.

BALMA ha dit...

potser si que m'he passat una mica