Per les teves ganes de conèixer, d’aprendre, de saber cada dia una mica més. M’ho encomanes…vas dir-me, i em vas convidar a rondar amb tu pels carrers, a alçar la vista enlaire i potser estimar-nos una mica més aquella ciutat. I jo, ridículament absurda, avui que els minuts m’han acostat fins al carrer dels Àngels, m’he dedicat a aixecar el cap. I he acceptat, per fi, que ara ets com autoenviar-me cartes i fulls en blanc, ets el sentiment de culpa d’una torreta sobrevalorada que inevitablement s’acaba esquerdant. Quan va ser que vam decidir desinventar-nos? Quin dia de l’hivern passat vam desaprendre a enviar-nos senyals de fum?
A vegades, com és normal, el mar s’emprenya.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.
Sobretot tirites.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.
Sobretot tirites.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada