A vegades, com és normal, el mar s’emprenya.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.

Sobretot tirites.

divendres

Mazurka

Ens passàvem més hores entre pentagrames que no pas al menjador -o a la cuina- de casa. A les tardes, després de comprar berenar, fèiem deures i ens tunnejàvem les agendes sota l’altiva mirada d’un Brahms potser aleshores encara massa inconscient –que, tot s’ha de dir, tenia un tracte molt més amè que la Roser-. Eren estones plàcides embriagats de logaritmes, determinants, adjectius, amortitzacions i derivades, on ja ens començàvem a sentir alguna cosa més que una part d’un tot. Inevitablement, aviat va arribar l’apoteosi dels compassos d’amalgama i la clau de do en tercera, en quarta o en quinta, aviat va ser el moment d’estar envoltada d’intents frustrats d’homenot. Durant les hores mortes o quan havíem d’anar al lavavo, ens passejàvem amb Liszt, Vivaldi i el seu violí, amb Mahler, Mendelsohnn, Schubert, i Schumann –per ordre d’esquerra a dreta-, que ens mirava des de la cantonada. Recordo que a mitja tarda, quan esperàvem per entrar a clarinet, violí, música de cambra o qualsevol variant harmònica similar, ens confiàvem els nostres deliris circumstancials més profunds a la sala d’espera, i entre Mozart, Beriloz, Chopin, Wagner i un Debussy distret, llegíem contes i ens solfejàvem els nostres anhels més prohibits. Si d’alguna cosa ens van servir totes aquelles hores perdudes va ser per créixer i adonar-nos que fer música, molt en el fons i malgrat les tones de xantatge emocional i les trifulgues familiars que això comportava, no estava tan malament. De fet, crec que sabíem que era una mentida compartida, una espècie de tracte amb el dimoni o una veritat mai revelada de la qual tots n’érem partícips inevitablement.