A vegades, com és normal, el mar s’emprenya.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.

Sobretot tirites.

dimarts

suc de préssec

Passo temporades en què els meus minuts són com contar tres, apagar el cervell i no pensar. Estar en mode standby, en diuen ara. Passo dies en què les meves anades i vingudes són com trossos de telenovela on només hi ha una melodia pastel i s’encadenen imatges i petons i abraçades i la gent s’estima i es troba i s’emociona i es perdona i no hay dolor. I aleshores és quan em deprimeixo perquè penso que potser espero massa coses de la vida i em sento estúpida i me’n recordo de perquè la tele fa anys que és l’última opció a les meves alternatives d’oci nocturn. No sé si m’explico. Doncs això, que són temporades de nihilisme asfixiant, on més que un problema, no passa res –que encara és pitjor-, on m’ofego en la meva pròpia mediocritat i auguro entre els porticons aquesta odiosa tardor tan insípida, tan incolora i tan insultantment inolora que s'acosta. És aquest pensar que encara queda tantíssim per la pròxima astènia, aquest llevar-se de nit tan vomitiu, aquest no poder anar amb xancletes. És aquest haver de tornar a casa a buscar una jaqueta quan ja sóc a mig camí, aquest veure com em torna l’ombra i se’m va fent llarga –l’ombra, òbviament-.

1 comentari:

A ha dit...

Una gran oda a la tardor, la teva en dilluns. Espero que la de dimarts millori, si no t'esperen uns mesos bons... :/

M'ha encantat lu de la tardor "insultantment inolora", tope clímax, de debò. La constitució hauria de garantir el dret a les olors, hombre ya!