A vegades, com és normal, el mar s’emprenya.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.

Sobretot tirites.

dilluns

amagar-se

Caminar un matí de dissabte amb el cel serè quan encara no han apagat els últims fanals. Sortir quan és hora d'entrar, creuar-me amb els que arriben quan tot just comença el temps de fugir. Caminar sota zero, al ritme d’un arpegiat de clavicèmbal, esquivant les envestides constants de les primeres fulles seques. Caminar amb els llavis tallats, les mans a la butxaca i els ulls clucs, com quan em passava els dies esperant-te i mai arribaves. Enfrontar-me enèrgicament a aquest vent que em congela el nas i m’encén les galtes. Entre balcons que regalimen llençols estesos, perseguint persianes rosegades. Caminar. I notar que l’abric, més enllà del regust a naftalina, encara desprèn -a estones- aquella olor tan corrosiva de quan no volies existir.

2 comentaris:

. . . shhtt . . . ha dit...

... la última olor que vaig deixar a l'abric era l'any passat...aquest any en posar-me'l no se pk, xo em van venir flaixos d'aquell hivern tan glaçat...
ara quan et llegia t'imaginava congelan-te, duent la vida de Berga en papers freds que tots es deixen caure sota el nom "factures"..... em fa gràcia pensar-te com la cartera del nas glaçat...

m'ha encantat aquest escrit...jo també sé què és aixecar-te aviat els dissabtes i veure la gent que torna i tu que vas... un petó i perdona si les meves interpretacions no estan a l'alçada...jejeje ins dmaaaa Malba, Alba...Balma?:P

David aka DaBeat ha dit...

ja pots canviar el link de traficantes de humor :) per cert, està molt bé tot això de per aquí