A vegades, com és normal, el mar s’emprenya.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.

Sobretot tirites.

dijous

a les vuit

Aquesta setmana decideixo tornar a casa dimecres, i en arribar, ho trobo tot tan glaçat i desert que em costa respirar. Però somric a cada matí de tardor al veure que al meu pas la gent s’atura i mira el calendari o em pregunta, trasbalsada, si ja ha tornat a arribar el divendres. He trencat l’harmonia veïnal de l’entre-setmana arribant abans d’hora i em sento, d’alguna manera inexplicable i per primera vegada en moltes tardors, brillant.

4 comentaris:

Hug ha dit...

Fa temps que brilles Balma, i la llum no farà, sinó, que fer-se més forta.

un petó

. . . shhtt . . . ha dit...

... fa gràcia recòrrer kilometres resseguint la teva arrel..i allà que tothom et posi cara d'estranyat...a mi també m'ha passat aquest cap de setmana, no saps si la mirada és d'estrenyat o d'il.lusió de veuret..:P

...que maco l'hug...aiai l'amor de tardor:P

lentil*saigron productions ha dit...

brillant es el que fas, senyora nostra,
permeti'm l'atreviment de fer gargots sobre les coses que escrius.

algun dia... ax!


peto

Albert ha dit...

Eh!

Els que cerimoniosament paguem la nostra quota al Poal volem la nostra dosi setmanal de Balmades!

(va...)