L’última llibreta que m’he dedicat a graponejar m’està portant a la mala vida. Ara no sé què m’ha agafat per escriure mentre camino frenèticament pels carrers de l’Eixample. De moment encara no he relliscat carril bici enllà, ni m’he entrebancat amb cap paperera o cap iaia amb caminador, però m’ha faltat poc. No sé d’on m’ha sortit però ara m’ha donat per escriure imbecilitats –com sempre- i omplo pàgines i pàgines esbossant poals buits de llum, amb una grafia d’esquizofrènica perduda que empitjora segons la pressa del moment. Últimament em sento tant interminable com la raó àuria que m’arriba a l’alçada del melic.
A vegades, com és normal, el mar s’emprenya.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.
Sobretot tirites.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.
Sobretot tirites.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada