A vegades, com és normal, el mar s’emprenya.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.

Sobretot tirites.

diumenge

la bogeria

Pareu, pareu. Pareu, ara ja no fa gràcia, ja no em motiva…prou. Ja podem plegar, estic farta d'aquest bis cada dia a les set del matí. Massa repetitiu. Tornem a començar, que arribi la primavera. Ja no ho trobo divertit això de marxar de fosc i en silenci. Com clandestins, contrabandistes. No m’ho passo bé jugant a treure vapor cada vegada que intento dir tot el que s’assembli a nosaltres, ni havent d’anar cada tres dimarts a la farmàcia a comprar unguento reparador labial. Els hiverns, a les tardes, són igual d’avorrits que una sèrie de Hannon abans de començar la classe un dissabte a les nou del matí, quan els de l’Associació de Veïns jugaven a petanca i les parets de l’Escola de Música ressonaven menys que mai. Ja n’estic tipa, m’he cansat de les anades i vingudes, del mai aquí i mai del tot allà. Estic avorrida de no arribar enlloc per més que em passegi, d’electrocutar-me els ulls cada vegada que aixeco la vista entre pàgina i pàgina al ferrocarril.

2 comentaris:

Clarissa Vaughan ha dit...

"aixecar-se a trenc d'alba és alienant", diu un grafitti posat en una estació que veig matí rerre matí, just quan el sol comença a eixir. Quanta certesa.

. . . shhtt . . . ha dit...

fred, monotonia i sentiment depressiu k mai se sap d'on ve...o potser si?...ojala el fred ens congeles el somriure i no les ganes de sortir, d'obrir les finestres, de combatre els matins, l'estres....sshhtt...
....( em sembla que la senyora de documentació necessita un poal...)