Fer la maleta cada divendres al matí hauria d’estar convalidat amb deu crèdits de lliure elecció. Ja no és pel temps empleat en obrir l’armari i abocar-hi dins totes les samarretes depersiuncas que mai t’acabes posant, sinó pels danys col·laterals que això origina, per tot allò que no ocupa però que es fa més feixuc de portar. Fer la maleta i que la seva veu encara em ressoni –des de tot ahir- al cervell, i un cop al carrer apujar-li el volum just en el ‘volaré cap al teu món’, per dissimular el soroll de les rodes. De camí cap a casa m’amago del sol, distreta i amb olor de mandarina. Avui m’has dit que sóc com un electrocardiograma, i el pitjor de tot és que no he sabut com defensar-me -autocompadir-me-. No ho puc evitar.
A vegades, com és normal, el mar s’emprenya.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.
Sobretot tirites.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.
Sobretot tirites.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada