serenade

Just a una setmana de diumenge vinent m’adono que prefereixo quedar-me així, estancada dins la meva ridícula petitesa. Cada novembre toca fer neteja d’arxius –és el meu recomençar particular- Toca fer endreça de pretèrits i recompte de bibliografia. I sempre, sempre, acabes apareixent quan fa estona que estic perduda, glaçada –més per dins que per fora-, quan perd sentit aquesta lògica estúpida del no tenir-nos mai, del estar eternament prohibits. Apareixes en una d’aquelles passejades resseguint les ones, en un d’aquells préssecs de mitja tarda asseguts a les roques, mirant mar enllà. I no sé si és que el Nadal i jo ja fa anys que vam deixar de ser irreconciliables, o si ja fa massa mesos que no puc fugir. Però m’ofego. Els nostres encreuaments són tan furtius com interessants, però tenen un inconvenient: sempre són d’arribada o de marxada, i jo ja fa massa vegades que he deixat de tornar. Durant la pròxima cervesa de qualsevol lloc que t’inventis, a més d’uns quants cigars et robaré una mica de temps.