Fugia dels retrets no previstos, de la inèrcia laponiana del trobar-nos sempre a faltar. Fugia, com a única alternativa possible al sobreviure. Vaig començar a travessar camps de blat en aquell moment de la nit en què l’avui ja és el demà. A mig matí van venir les masies vaques tractors serralades carreteres i Monegros, i encara vaig arribar ceps i boira enllà. Va ser a l’hora de dinar, respirant obsessivament gotims de pluja just després de passar Burgos, quan em vaig sentir demiürg -com a única responsable- de la meva desconcordança cerebral. Vaig mirar enrere, i va ser aleshores quan em vaig adonar que m’havia oblidat d’anar deixant caure crostons de pa i veces per si –mai- volia tornar.
A vegades, com és normal, el mar s’emprenya.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.
Sobretot tirites.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.
Sobretot tirites.
3 comentaris:
"go home, find your own way" que canta la Faithfull..
we gotta talk
la profecia del torró a fer punyetes
Publica un comentari a l'entrada