A vegades, com és normal, el mar s’emprenya.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.

Sobretot tirites.

dimarts

solstici d'hivern

Fugia dels retrets no previstos, de la inèrcia laponiana del trobar-nos sempre a faltar. Fugia, com a única alternativa possible al sobreviure. Vaig començar a travessar camps de blat en aquell moment de la nit en què l’avui ja és el demà. A mig matí van venir les masies vaques tractors serralades carreteres i Monegros, i encara vaig arribar ceps i boira enllà. Va ser a l’hora de dinar, respirant obsessivament gotims de pluja just després de passar Burgos, quan em vaig sentir demiürg -com a única responsable- de la meva desconcordança cerebral. Vaig mirar enrere, i va ser aleshores quan em vaig adonar que m’havia oblidat d’anar deixant caure crostons de pa i veces per si –mai- volia tornar.

3 comentaris:

Clarissa Vaughan ha dit...

"go home, find your own way" que canta la Faithfull..

David ha dit...

we gotta talk

Jordi Casanovas ha dit...

la profecia del torró a fer punyetes