A les nits, encara em pesa l’edredó com si estigués ple d’algues. I havent desestimat totes les altres opcions, a hores d’ara ja només em queda començar la fotosíntesi. El nihilisme. Omplir compassos i compassos de silencis de corxera per passar l’estona, bufar els núvols cada divendres al matí mentre m’espero a la parada del bus. I al final, la primavera. L’allargar les setmanes com el deformar vexatívament l’estona entre contar tres i el primer petó, entre l’asseure’m al lloc de sempre i que finalment apareguis tu, més espectacular que mai.
A vegades, com és normal, el mar s’emprenya.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.
Sobretot tirites.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.
Sobretot tirites.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada