A vegades, com és normal, el mar s’emprenya.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.

Sobretot tirites.

dissabte

skrik

Em dic que només és com un vespre d’aquells d’asseure’m al final del vagó, al costat de la finestra. D’aquells de xafardejar –entre pàgina i pàgina- els autòmats que entren i surten a cada estació. I al vidre, només veure-hi la meva cara amorfa. Tot el temps del món per inventar-me frases amb una mica més de sentit per la pròxima vegada que ens trobem i se’m paralitzi l’ànima. Avui, al teu lloc, no ha segut ningú. Només silenci. Però no un silenci d’aquells de biblioteca que són una benedicció, no no, un d’aquells que se’t clava al cervell i no et deixa respirar, un d’aquells de sentir el motor del tren que t’estripa les orelles, d’agorafòbia crònica, de parets finestres cadires abrics maletes que giren centrífugament sent jo l’epicentre. Un silenci gèlid d’aquells que hi havia entre nosaltres després del quan ens tornarem a veure, d’aquells de suor freda i calfreds i febre i pànic a la teva resposta. Un moment de conductes elèctrics petats fent saltar espurnes, de Titànic enfonsant-se, de Marxa Fúnebre de Chopin i ràdios a tot drap i flaix intermitent de La General després de cinc gots de barreja.


(…)y yo me quedé quieto, temblando de ansiedad.
Sentí un grito infinito que atravesaba la naturaleza.
E. Munch