A vegades, com és normal, el mar s’emprenya.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.

Sobretot tirites.

diumenge

paradigmàtica

Que el més interessant del dia sigui netejar-me les ulleres amb aigua i sabó, i tornar a començar. Demanar, suplicar la redempció. Catarsi plastificada. Passar-me el dia contant minuts, pàgines, minuts, pàgines, minuts i pàgines. I que els minuts sempre restin, i les pàgines es multipliquin desconsoladament. Així hem passat el dia, el meu jo més soluble avorrit a un costat de la taula, i l’última adquisició literària esperant-me a l’altre, tan lluny...

3 comentaris:

Alegria De La Huerta ha dit...

Ma mare sempre hem deia que si hem creixia el menjar al plat... veig que et passa el mateix amb les pàgines.

Em d'aprofitar els minuts, els segons.

Marcel ha dit...

Si has netejat les ulleres de platja de la foto, deus haver-hi estat estona, eh! Per cert: és catarsi (catarsis és en plural).
La foto aquesta de les ulleres és taaaaaan gran...!! Em foto un fart de riure cada vegada que la veig!

balma ha dit...

moltes gràcies per les seves correccions...ja ho he modificat!