Blau estiu, infimitzar-me durant tres hores, i que tot sigui vies de tren a tocar de l’espuma, poals a vessar i esquenes calcinades. Blau tinta, i recordar, a deshora, cartes transparents d’estius enterrats. Marxar amb aquesta angoixa de l’abandonar la vida abans -fins i tot- d’haver començat a retrobar-la. Que m’esperin allà. I aquí. I que ja faci molts anys que vaig assumir que mai seria del tot d’enlloc com per escollir quedar-me. Només em salvo, estiu rere estiu, omplint tots els gots de nocilla amb la primera onada de cada matí.
A vegades, com és normal, el mar s’emprenya.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.
Sobretot tirites.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.
Sobretot tirites.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada