A vegades, com és normal, el mar s’emprenya.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.

Sobretot tirites.

dimarts

la villarroel

Entrar a qualsevol bar, i quan el cambrer s’acosti ‘què vols?’, dubtar tres segons i arronsar-me d’espatlles. Remenar butxaques, moure una mica el cap. Que ell em miri incrèdul, i acabar per treure la llista de la compra, la dels bons propòsits anuals i la de coses a fer a curt termini, la d’amics que esperen trucades, la dels reis. La llista de llibres pendents de tornar a la biblioteca, la dels que encara he de buscar, la llista de roba per fer la maleta, la dels aniversaris, la de coses a dir-te abans de l’última vegada que ens tornem a trobar. Mirar-me'l i començar a cantar. Dir-li que avui només esmorzaré terrasses, rajoles de ceràmica evaporant-se, i el soroll dels llençols blancs –blanquíssims- que s’eixuguen a l’estenedor des de les vuit del matí. Demanar-li una finestra per abocar el cap depressa quan t’espantis i marxis, i poder cridar-te i que tornis, com fa la gent normal. Un camió de mudances, i tres o quatre elefants. Demanar-li jardins, miralls, bassals, paciència i la olor de les bicicletes encara per estrenar. Demanar-li la vida, dos parells de patins en línia. I quan em digui que només li queden quatre o cinc pastanagues, agafar la jaqueta i marxar.