A vegades, com és normal, el mar s’emprenya.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.

Sobretot tirites.

divendres

subtil

Despertar, obrir porticons i tot immòbil. Veïns estenent roba, mirant-se al mirall del rebedor o plantant geranis. Perfums, sol i tranquil·litat. Calma aparent, destructivament irreal. Esmorzar orxata, l’últim matí al pis i final de clandestinitat. Despertar tres dos un i camera lenta. Obrir els ulls com submergir el cap sota l’aigua, galtes inflades que no s’escapi l’aire, ulleres d’aigua todoacien, i partícules de pols ballant. Surar, i un banc de peixos mirant-me des d’una distància prudencial. Ningú al metro, ningú a la facultat, ningú a la biblioteca, ningú enlloc. Tranquil·litat onírica, fingida, angoixant tan com idíl·lica i irreal. I després, calitja a les tres de la tarda. Jo amb el cuscús a l’ombra de la Cívica pa.ra.fra.se.jant l’anar i venir difuminat dels altres. Dinar sola, xancletes i plaques solars. I arribar definitivament a casa. Aquesta vegada de veritat.