Ja us ho vaig dir quan vam començar a buscar pis. Ja us vaig dir que els passadissos són odiosos i que mai els he suportat. Tan llargs interminables, tanta ombra i tan poc pràctics de netejar. Tan monotemàtics, tan repetitius. I ningú em va fer cas. I ara, dos anys, divuit exàmens, i quaranta-cinc mil vespres després, hi segueixo insistint. Que per les maletes, el diumenge, és una putada i cada setmana hi ha una ratllada nova a la paret. Que per anar a la cuina vale, però que des de la meva habitació, el WC cada matí està més lluny i tardo més en arribar-hi. I mira que ho intento, però és passar per davant del safareig i 'clop', D-19, aigua, sempre xafo la rajola trencada que es mou. Que després de la dutxa he de passejar-me per tot el pis entovallolada i ho deixo tot enfangat. I m’embruto els peus, joder. Us prometo que fins ara havia intentat no pensar-hi massa, i té collons, però aquesta última vegada –a part de ratllar la paret- em sembla que, al cap i a la fi, ho trobaré a faltar. Poc, una mica només.
A vegades, com és normal, el mar s’emprenya.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.
Sobretot tirites.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.
Sobretot tirites.
1 comentari:
A veure si t'haurem de netejar la boca amb sabó, tant "collons" i "joder" i "putada". Jo que et tenia per una noia educada i fina... Pro és vritat: els passadissos són els vestigis dels somnis trencats.
Publica un comentari a l'entrada