A vegades, com és normal, el mar s’emprenya.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.

Sobretot tirites.

dilluns

zoom out

Senyal de velocitat obligada, parabrises, senyal de prohibit avançar, parabrises, senyal de velocitat obligada, parabrises (i això de fons fins al final). Ja fa estona que no paro de pensar que quan faci 3 cançons que se’ns hagin acabat els temes de conversa així menys transcendentals, arribarem a la fase estúpida aquella d’obrir i tancar la boca, rumiar-hi una estona i començar les frases a la vegada. I l’incomodíssim ‘no no tu primer’. I què va, ni això. Ja fa estona que penso que res, que pluja, túnel, ceda, parabrises. Senyal de velocitat recomanada, parabrises. Què estem fent?, parabrises. Jo els dits al volant i tu contant gotes pel retrovisor. Suficientment –inabastablement- lluny, a l’altre punta del cotxe. I al mig un forat negre, un eco funció exponencial, una mica com parlar-nos des de banda i banda d’un barranc i que cada ventada erosioni encara més les bones intencions. Parabrises, arbre, senyal d’àrea de servei, carril de deceleració, parabrises. Senyal de reduïu peatge, parabrises, i allò que havia de ser la cançó de l’estiu en mode repeat infinit, rebentant-nos vidres, cors, cervells i altaveus.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

A parti del dia 22 a les 12 del migdia, voldria que aquest blog tregui fum!

atentament

Capdou

Gràcies

Balma ha dit...

abans i tot ;)