A vegades, com és normal, el mar s’emprenya.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.

Sobretot tirites.

dissabte

...acció!

Aquesta vegada ens ha faltat l’assaig general. És com si l’auditori estigués ple –a vessar- i unes mans blanques m’empenyéssin des de darrere les cortines i glups la llum de l’únic focus de la sala m’encega. I ells que no aplaudeixen, i clic clic clic clic no paren d’apretar flaixos. Ells a l’espectativa. I jo paralitzada de l’ensurt, rascant-me el clatell tímidament intentant verbalitzar alguna cosa, algun què tal, em fa por no estar a l’altura. I no no, que no puc pronunciar cap paraula i el meu cap només prega que no ens plogui que no ens plogui que no ens plogui. Que dilluns tot seran motxilles i sacs de dormir. Ah, si, i l’horrorífic desperteu-vos, va, que poso la música i heu d’estar tots als vostres llocs abans que comencin a caure nens de les lliteres. I esmorzar pa amb nocilla i que tot sigui tan intens que al vespre, abans d’adormir-nos abatuts, tinguem la sensació de voler aturar la vida. Que sóc una bleda i em queixo, però en el fons, l’única fòbia diagnosticada que tinc és la foscor de veure que el temps va més depressa que jo. La resta, per més que em queixi, són petiteses.

1 comentari:

Xavi ha dit...

Música i comencem. Que vaig molt bé.