A vegades, com és normal, el mar s’emprenya.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.

Sobretot tirites.

divendres

camals mullats

Que s’espatllin els trens de la via 2. Que el talgo no arribi mai. Que deixin d’existir les onze del matí. Que s’amagui el sol, que només poguem seguir caminant per la sorra com aquesta nit, deixant petjades i prohibit mirar enrere. Que la tornada a casa sigui només Odissea, i parar abraçada. I de tant en tant esperar que ens arribi l’aigua als turmells. Camals mullats, Valencia cremada. Que deixem de vessar llàgrimes. Que hi hagi una fi del món fulminant, com la de La Carretera o El Mecanoscrit, i que ens quedem només nosaltres. Que s’espatlli el pany de la porta i els bombers estiguin de vacances fins al setembre, que avui ningú es desperti o que la paraula aeroport desaparegui dels diccionaris.

1 comentari:

mariona ha dit...

camals mullats, valència banyada...