Resignació damunt la barca inflable, una mica rollo Robinson Crusoe. Els braços creuats darrere el clatell, contar les gotes que encara em surin a la panxa i esperar eixugar-me per tornar. Balanceig, només. I l’acceptar estoicament que hi ha coses a la vida que no se superen mai. A males, poden arribar a assumir-se i prou. Podríem dir que jo encara estic en procés d’interioritzar-ho, però a mi això em costa, ja ho veus. La Kodak waterproof a la bossa de la platja, i tu agafant-me de la mà com si fos la cosa més normal del món. Al vespre, contarem terrasses enceses des de la teulada, i quan t’acompanyi a l’estació pensaré que com cada agost, el meu cos sempre va tres aeroports més endavant que jo.
A vegades, com és normal, el mar s’emprenya.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.
Sobretot tirites.
I passa tot això dels surfistes, els gossos, els esquitxos i les platges inundades.
Es cabreja i, com tothom, acaba vomitant llaunes, algues, cadàvers, sandàlies i tirites.
Sobretot tirites.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada